El judici del procés

Graus de violència

Per rebel·lar-se és precisa una vis absoluta, és a dir, violència física contra les persones o les coses en un alt grau

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp48720209 beard190620203001

zentauroepp48720209 beard190620203001

A començaments del segle XX, gairebé ningú dubtava que la violència suposava directament o indirectament acció física sobre el cos d’una persona, practicada amb una força rellevant per vèncer la seva resistència. No obstant, des d’aleshores el concepte de violència s’ha grapejat bastant, sobretot amb finalitats polítiques.

A finals dels anys 60, potser amb la voluntat de controlar les protestes de carrer de l’esquerra que es produïen en aquella època –entorn del maig francès de 1968–, el Tribunal Suprem alemany va afirmar l’existència de “violència” en una sentència contra uns activistes que s’havien assegut sobre les vies del tramvia per interrompre la circulació. No van fer res més, i per això van ser absolts en primera instància, però el Tribunal Suprem –amb una demostrada influència molt conservadora– va indicar que aquesta acció de resistència passiva constituïa “violència” pròpia d’un delicte de coacció. Alguns encara es pregunten si aquesta “violència” era perillosa per a algú que no fos el mateix manifestant...

L’ús intencionat del Dret penal

És inevitable que política i Dret penal es barregin d’una manera o una altra, ja que el que una societat decideix sancionar depèn directament del tipus d’Estat que desitja concebre. Però el perillós és que la política utilitzi de forma intencionada el Dret penal com una eina per aconseguir les seves finalitats puntuals en una situació particular. Això és el que podria haver passat a Alemanya amb aquesta peculiar noció del concepte de violència per al delicte de coaccions.

Qualsevol entén que la violència d’una 'coacció' no pot ser la mateixa que la necessària per a una 'rebel·lió'

I això mateix és el que alguns afirmen que li ha pogut passar a la fiscalia i al magistrat instructor amb aquest mateix concepte en el judici del procés, però respecte al delicte de rebel·lió, el que resulta poc menys que aberrant perquè qualsevol entén que la violència d’una “coacció” no pot ser la mateixa que la necessària per a una “rebel·lió”. Primer van deduir violència insurreccional qualificant una manifestació ambl’expressió militarista “muralles humanes”, afegint-hi la “devastació” de dos o tres cotxes de policia. Quan es va fer evident que aquestes “muralles” no devien ser tan sòlides si la policia les va poder trencar a patacades provocant desenes de ferits, així com que mala violència insurreccional és la que en una manifestació provoca danys a només tres cotxes i ni un sol ferit, es va passar a considerar que violència insurreccional eren escopinades, insults, cares d’odi i el llançament d’objectes gairebé mai contundents.

I quan això, finalment, ha resultat ridícul després d’haver-nos avorrit amb desenes de testimonis que expressaven tots un mateix relat no poques vegades incoherent, la fiscalia recorre a Hans Kelsen, deixa de banda la violència insurreccional i afirma que l’aprovació de normes frontalment contràries a la Constitució és un “cop d’Estat”, oblidant que Kelsen escriu en un període històric molt concret i que es referia molt precisament al nazisme, resultant d’això una comparació entre independentistes i nazis molt ofensiva per a les víctimes de l’holocaust. Però clar, si hi va haver “cop d’Estat” hi hauria “rebel·lió”, que és l’acusació que obsessivament han mantingut des del principi. I així s’arriba a la concepció d’una espècie de “violència normativa”, inèdita per sustentar l’existència d’un delicte de rebel·lió, a la qual només s’hi pot arribar després de diversos salts argumentals de dimensions descomunals com els descrits en aquest paràgraf.

Manifestants desarmats amb els braços en alt

Notícies relacionades

Convindria no oblidar que, malgrat tot l’anterior embolic, el que no ha canviat és la base essencial: la “violència”, sigui quina hagi sigut el seu grau, ha de ser apta per obtenir les finalitats del violent amb el delicte que comet. I si es continua aquesta idea fins al final es veurà que n’hi ha prou amb una amenaça de violència (vis compulsiva) per coaccionar. Però que és absurd pensar que manifestants desarmats amb els braços en alt poguessin prendre el poder –això és la rebel·lió– pel fet de protegir unes urnes entrellaçant-se entre si, insultant, posant cares d’odi, o fins i tot aprovant els seus representants dues lleis que mai es van executar, ni tan sols la del referèndum, ja que la mobilització desarborada que es va celebrar no era ni de bon tros el referèndum que preveia aquesta llei.

Per rebel·lar-se és precisa una vis absoluta, és a dir, violència física contra les persones o les coses en un alt grau: incendis, barricades, saquejos, morts o almenys ferits. No es pren el poder trencant tres cotxes ni insultant, tret de les “guerres” que narrava magistralment Miguel Gila.