04 d’abr 2020

Anar al contingut

Al contraatac

El pati etern

El pati etern

Milena Busquets

Pensava que amb el final de la campanya electoral tornaríem al món dels adults o al dels nens (igual de seriós i important), però no ha sigut així: seguim en el dels adolescents

Sempre he estat d’acord amb la meva edat. No era una d’aquestes nenes que als set anys ja desitgen ser adultes, d’adolescent tampoc sentia una impaciència especial per arribar als 18 (em vaig sentir lliure molt abans) i ara, encara que la paraula 'maduresa' em fa tenir esgarrifances i ganes de vomitar, no recorro a estratagemes per amagar la meva edat o el pas del temps. Fa vint anys, abans de tenir fills, potser hauria desitjat la immortalitat, però ara només l’acceptaria si inclogués tota la meva família; la vida sense els meus fills, per molt eterna que sigui, no m’interessa.

I no obstant, últimament tinc la sensació d’haver tornat al pati de l’escola. Pensava que amb el final de la campanya electoral tornaríem al món dels adults o al dels nens (igual de seriós i important), però no ha sigut així: seguim en el dels adolescents, en el dels grans, la prepotència, la inseguretat, la mentida, la tossuderia i la ignorància (no sempre, clar, hi ha adolescents magnífics, però sol ser una època difícil).

Continuem mentint, insultant, pensant que els altres són idiotes que no s’assabenten de res i que el més important és sortir-se amb la seva.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

A la plaça de Sant Jaume, mentre els membres del nou consistori intenten travessar la plaça per entrar al Palau de la Generalitat, uns eixelebrats insulten la nova alcaldessa, tiren pintura per l’esquena a un polític i llancen monedes. Estrenar una alcaldia hauria de ser una ocasió feliç i alegre, i més en aquesta ciutat magnífica, doncs no. Una vegada dins de la Generalitat, un polític acusa amb un dit amenaçador el president i li nega la salutació (dec ser realment d’una altra època: assenyalar o aixecar-li el dit a algú em sembla una grolleria inacceptable, i ja no parlem de negar-li la salutació, i a la seva pròpia casa). Uns dies després l’alcaldessa es posa a plorar a la ràdio al recordar els insults i que la vida és dura. ¿De veritat? ¿Algú es pot prendre seriosament aquesta gent?

    En altres llocs de la Península, uns pacten i neguen haver pactat i amenacen d’ensenyar el document del pacte (jo t’ensenyo la meva, tu m’ensenyes la teva) o trencar el pacte o fer un altre pacte. Mentrestant l’alcaldessa sortint decideix renunciar a la seva acta perquè ella volia ser alcaldessa o res. ¡Maleïts malcriats! Que me’ls enviïn uns dies a casa, a qualsevol casa normal, i veuran quin pa s’hi dona.