Un llarg procés que ha commocionat la ciutadania
A l'espera d'una transcendent sentència
El Suprem no resoldrà un conflicte polític davant del qual els polítics s'han estavellat
20190616
Reflexionar sobre el judici del Suprem no és grat. Perquè és un assumpte que divideix, de vegades amb passió, i perquè ningú té tota la raó.
La incardinació de Catalunya a Espanya és una qüestió política. En la transició, potser pel pacte d’Adolfo Suarez i Josep Tarradellas, la presència de dos catalans, Miquel Roca de CDC i Solé Tura del PSUC (després del PSC) a la ponència constitucional i la por subjacent d’una temuda marxa enrere, l’assumpte es va abordar bé. La Constitució del 78 va tenir a Catalunya un suport superior a la mitjana espanyola i la conflictivitat va ser bastant raonable fins a l’Estatut del 2006.
Llavors hi va haver un xoc entre la major part de partits catalans i la dreta espanyola. Les cambres (Congrés i Senat) van aprovar un Estatut retocat, però el 2010, quatre anys després i després d’una gran i molt agra batalla, el Tribunal Constitucional (TC) va dictar una sentència que bona part de Catalunya va encaixar com una bufetada. El president Montilla ja havia advertit de la creixent desafecció, Artur Mas va iniciar llavors la conversió de CDC de l’autonomisme a l’independentisme i es va produir un greu conflicte que la crisi econòmica va agreujar. I arriba el 2012 la primera gran manifestació separatista de l’11-S.
Tot es complica. El Govern de Madrid no sap ni negociar ni controlar la situació. El separatisme, amb llista única de CDC i ERC, guanya les plebiscitàries del 2015 prometent la independència, però només amb el 48%. No hi havia cap mandat jurídic rellevant. El Parlament proclama que no està sotmès al TC, però després recorre davant del mateix tribunal la providència del TC que anul·la aquesta decisió. Un disbarat.
L’independentisme es creu legitimat pel 48% i per l’activisme de l’ANC. El Govern de Madrid contesta que la legalitat és la legalitat. Cert, però ¿no hi ha res més? És allà quan el secessionisme, amb les lleis del 6 i 7 de setembre del 2017 de desconnexió i referèndum (que anul·len la Constitució i l’Estatut, votades malgrat el dictamen contrari dels lletrats del mateix Parlament), després amb el referèndum il·legal de l’1-O (reprimit amb brutalitat) i la declaració d’independència del 27-O, comet l’immens error de trencar la legalitat. La nit anterior Puigdemont –alertat pels consellers Santi Vila (PDECat) i Carles Mundó (ERC)– admet que ha d’acceptar la mediació d’Urkullu: convocar eleccions i evitar el 155.
La divisió
Però la passió va guanyar la raó i el Parlament va proclamar un simulacre d’independència, que va dividir Catalunya i va generar indignació a la resta d’Espanya. Hi va haver intent de ruptura, sense prou violència, sense l’ajuda activa de la policia autonòmica i sense efectes pràctics ja que la bandera espanyola mai va ser arriada del Palau de la Generalitat. I Rajoy va recórrer al 155 per convocar eleccions en 55 dies, el termini mes curt possible.
¿Què va ser allò? ¿Una rebel·lió verbal i fugaç sense traducció pràctica i amb acatament posterior a la Constitució, ja que els sobiranistes es van presentar a les eleccions del 155?
Però després del 27-O era impossible que els tribunals no intervinguessin en l’assumpte. A cap país civilitzat es violen gratis les lleis fonamentals. Clara Ponsatí, l’exconsellera d’Ensenyament, va dir que jugaven al pòquer i anaven de farol. Si així fos la responsabilitat penal potser seria menor però la frivolitat política encara seria més gran. I no ajuda res l’‘ho tornarem a fer’ del president Torra.
Ha d’actuar com el màxim tribunal d’un Estat democràtic i no complicar més la solució d’un assumpte molt greu per a Espanya
El Suprem va començar la inevitable instrucció. Segons el parer de molts catalans –siguin o no secessionistes– amb massa severitat, amb presons provisionals incondicionals i sense fiança excessives (malgrat l’existència de fugits) i tot emparat amb la imputació de rebel·lió per la fiscalia que fins a l’advocacia de l’Estat no comparteix. No ha sigut un bon moment per al secessionisme (amb dirigents empresonats) ni per a la Justícia espanyola (un alt tribunal alemany no ha vist rebel·lió). Però aquí som.
El jutge Marchena ha encertat al permetre transparència amb la retransmissió del judici per TV. Ara el Suprem ha de dictar una sentència justa i proporcionada. Ningú pot tirar la primera pedra que tot hagi acabat allà. Hi ha hagut molta incompetència i equitativament repartida. Al Suprem no se li pot demanar que resolgui un conflicte polític en què els polítics han fracassat durant massa temps. Sí que se li ha d’exigir que no perjudiqui el crèdit de la democràcia espanyola i que, en la mesura possible, no faci que la difícil solució al conflicte –que només pot ser política– sigui encara més espinosa.
