L'oferta de Valls a Colau

El preu de les donacions anònimes

El vot de la coalició anti-ERC a Colau com a alcaldessa no és gratuït

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp48257122 valls primera plana190521092335

zentauroepp48257122 valls primera plana190521092335 / ALBERT BERTRAN

¿Què ha passat en aquelles escasses setmanes que ens separen d’aquesta Colau que s’ofenia quan se li va preguntar si estaria disposada a arribar a l’alcaldia amb els vots de Valls-Ciutadans?

Passa, senzillament, que Colau no ha guanyat les eleccions, ergo que les ha perdut davant ERC. Aflora l’instint de supervivència i surt tot, sense sordina. Per justificar el pacte amb el diable cal llançar-li molts arrestos i portar a col·lació les velles picabaralles. Perdre l’alcaldia de Barcelona és dolorós. I els comuns, amb Colau al capdavant, no tenen pal·liatiu possible. Si costós és arribar al cim, més difícil és baixar-ne.

Colau ja sap que el gran adversari a batre –per l’'establishment’– no ho és, és ERC; un avantatge que ennuega. Quan la mà tenebrosa que gronxa el bressol ha decidit, com antany, que abans vermella que trencada, poc es pot decidir per escudar-se. Per molt que endolceixin Valls i Rivera, són molt amargs. I aquesta és precisament la majoria enverinada que sustenta que Colau, malgrat perdre per 5.000 vots, pugui aferrar-se a l’alcaldia de Barcelona.

La fam de Colau s’ajunta amb les ganes de menjar (i de fotre) dels socialistes, de menjar-se els comuns, per tant, d’uns comuns en crisi, com en crisi està Podem, immersa en un procés caïnita. I allà es frega les mans el PSOE, conscient que bona part del capital electoral de Podem pot tornar a la cleda. Potser no es tracta de reduir-los a cendres, tot i que sí d’abaixar-los els fums, de fer-los fora del somni daurat de construir una alternativa. El somni es va evaporar en una nit d’estiu. Això mateix és el que pretén el PSC dels comuns, que tornin a la mida i rol d’ICV, crossa del PSC en el millor dels casos.

Parapetats

Per això, mentre Colau es continua parapetant després de l’exigència d’un tripartit, amb ERC i el PSC, que sap inviable, Collboni puja l’aposta i deixa Colau sense vies d’escapament. Collboni no va dubtar, davant d’aquesta disjuntiva, a retreure a Colau la seva proposta negant a Maragall fins i tot una cordial xerrada. El gest brusc de Collboni, fins i tot excessiu per a un PSC que vol encarnar l’amabilitat i el diàleg, només s’entén per la voluntat de posar Colau en sendera, que quedi clar qui mana i decideix. Et farem alcaldessa però ballaràs al nostre ritme. ¿Es creia Colau que els vots del conglomerat anti-ERC eren 'gratia et amore'? Tot té un preu en aquesta vida, com les donacions anònimes. En el pecat hi ha la penitència, a mercè del PSC i llastats pels vots de la dreta extrema, la del cúter i el passamuntanyes.

Notícies relacionades

Va fer bé Ernest Maragall a citar Collboni. I fins i tot l’afavoreix el descortès tall de mànigues d’aquest. I fa bé Maragall a remarcar l’ombra del xantatge que projecta el silenci de Colau mentre destacats comuns compren, entre famolencs i ofesos, revalidar l’alcaldia de la mà de Valls i aquest PSC que afila les dents en el seu darrere. ERC hauria de governar amb els comuns, ser generosa i carregar-se de paciència, com l’1 d’octubre. Llavors es va prioritzar comptar amb el recolzament simbòlic de Colau al referèndum. Veure votar l’alcaldessa de Barcelona es va considerar un assoliment i acceptar el seu recolzament sense retreure-li que aquesta arrossegués els peus, una necessitat. No hi va haver maximalismes i sí molt pragmatisme. I va sortir bé.

*Autor de ‘Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures’.