El català acomplexat

És obvi que la població de Catalunya s’ha disparat. D’aquells sis milions de l’època del president Jordi Pujol, avui en som més de vuit. I no per creixement demogràfic, sinó per gent que arriben de mig món. Alguns fugint de la misèria. Altres, de la violència.

Però aquest motiu no ho explica tot. Ni de bon tros. D’una banda hi ha les xarxes socials, tan a l’ús, tan de moda. Aclaparadorament en espanyol. I fins i tot en anglès. I els joves viuen en elles. Amb prou feines llegeixen llibres. Viuen en un univers nou, aliè a tot el viscut anteriorment. I es deleixen per ser allà. És el que està de moda.

Hi ha una altra qüestió que no és menor. El català no mola com abans. No mola perquè ha quedat endarrerit en aquest nou món tecnològic. Però no mola tampoc perquè, en bona mesura, en els últims anys, s’ha associat –en part– a un món que està sempre enfadat. L’independentisme va perdre la batalla de 2017, i així –en bona mesura, associat a la llengua catalana– ha passat de ser la llengua d’una societat alegre, audaç i il·lusionada a ser la d’una societat decebuda que transmet frustració a dojo.

Notícies relacionades

L’enquesta-terratrèmol

Anatomia d’un farsant

Però encara hi ha un altre factor que pesa molt. L’actitud vacil·lant dels catalanoparlants. Sempre prestos a canviar de llengua. A renunciar al seu ús per una mal entesa educació. I aquesta és una actitud molt estesa. Fins i tot entre els que es fan cops al pit com a fervents patriotes.

Una llengua és viva en la mesura que els seus parlants la utilitzen diàriament per a tot al seu país. Quan hi renuncien, és el principi del final. Si de debò es té consciència de país, si de debò es vol tenir futur com a tal, és imprescindible aquesta consciència lingüística desacomplexada, militant, orgullosa. Parlant català sempre, amb absoluta naturalitat. Allà rau el futur i vitalitat de la llengua, en la convicció dels seus parlants.