LA CLAU

Podem i les expectatives

Doblar l'aposta i fiar-ho tot a una nova expectativa (entrar al Govern sí o sí) des d'una posició de debilitat no sembla la millor de les idees

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp48537661 graf5332  madrid  08 06 2019   el l der de podemos pablo igl190608113449

zentauroepp48537661 graf5332 madrid 08 06 2019 el l der de podemos pablo igl190608113449 / Chema Moya

Vuit anys van transcórrer entre el 15 de maig del 2011, quan el moviment dels indignats va prendre les places per denunciar que la crisi econòmica –la Gran Depressió– era una estafa arrelada en el model polític (i econòmic i social) nascut en la Transició, i el 26 de maig del 2019, quan l’espai polític sorgit després d’aquella mobilització ha aconseguit un pèssim resultat en les eleccions municipals, poc després d’un altre mal resultat en les legislatives camuflat pel fet que les expectatives (ai, les expectatives) eren molt pitjors.

Les expectatives han acabat sent la creu d’allò que hem convingut anomenar, per resumir, l’univers de Podem i les seves confluències. L’expectativa que un espai a l’esquerra del PSOE podia esquivar el destí d’Esquerra Unida i aspirar a superar els socialistes i governar; la que era possible un tipus de política diferent en el fons i la forma, la qual cosa es va dir nova política, amb una barreja de superioritat moral, ignorància i innocència; la que es podia assaltar el cel, fer política en poesia, cuinar magdalenes i no tallar-se la cua davant l’assalt (previsible) d’aquells que tant van fer per causar la crisi i, després, es van beneficiar de les seves conseqüències i de la seva enganyosa recuperació.

Assetjament per terra, mar i aire

Notícies relacionades

És veritat que des d’aquelles eleccions europees del 2014 en les quals va irrompre, Podem ha patit un continu assetjament per terra, mar i aire. Però també ha comès errors: una organització de dalt cap a baix; hiperlideratge per dissimular les febles estructures; feble implantació territorial més enllà del carisma de líders en ocasions no vinculats al partit (CarmenaColau...);una pulsió destructiva a l’estil Monty Python que no s’ha de confondre amb la sana pluralitat ideològica: un discurs que és percebut com a rondinaire, antipàtic, reactiu i enfadat.

És molt difícil mantenir un projecte basat en altes expectatives quan aquestes no es compleixen: quan el sorpasso al PSOE s’allunya; quan la suma amb IU resta; quan el líder es compra un xalet a la serra; quan les diferències polítiques es converteixen en una cosa personal... Quan el cel cau a sobre en ple assalt, doblar l’aposta i fiar-ho tot a una nova gran expectativa (entrar al Govern sí o sí) des d’una posició de debilitat no sembla la millor de les idees. ¿Què pot sortir malament?