L'últim PIG

Ja amb prou feines recordem l’acrònim que identificava els països malgastadors europeus (PIGS: de Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, en anglès). Era despectiu ('pigs' significa 'porcs’) i justificava que ens fiquessin a la cleda, planificant la nostra dieta fiscal i exigint austeritat. Avui, gairebé tots aquells implicats ja van per bon camí i han sortit del correccional. Ara ho fa Espanya, que tanca la barrera dels països que passen del punitiu al preventiu.

Durant l’etapa de confinament, el cert és que a l’economia espanyola no li ha anat malament. I, sorprenentment, no per acatar sinó per incomplir: saltant les cotilles pressupostàries Espanya ha crescut més que la mitjana dels països que passaven gana provant d’ajustar la seva dieta. En els últims anys hem augmentat la renda fent ús de recursos públics quan ha fet falta palanquejar el consum privat, gastant en definitiva el que no ingressàvem. Hem mantingut dèficits primaris, ja que, sense considerar les despeses financeres derivades de l’enorme deute del passat, no hem recaptat prou malgrat que l’economia ha estat creixent i la nau no s’ha aturat. O així ho sembla, tot i que potser naveguem sense brúixola i que el vent no sigui mai bo si no se sap cap on es va.

Pendents del pròxim Govern

El manteniment dels baixíssims costos financers, les reduïdes primes de risc dels nostres bons sobirans i el superàvit exterior han permès en tot cas ara que lluïm panxa per sota de l’exigit per les regles del procediment de dèficit excessiu. La nostra llibertat és, de moment, condicional. Hem promès en els nostres plans de consolidació fiscal molt bona conducta, tot i que és probable que ens posin igualment un braçalet per veure amb quines males companyies polítiques va el pròxim Govern pel nostre dèficit estructural. No som de confiança, com tradueixen alguns informes d’Airef i del Banc d’Espanya (BdE) davant els pactes polítics que s’acosten. Però ara actua el ‘in dubio pro reo’ i ens juga a favor.

Notícies relacionades

¿Què implica sortir del 'braç correctiu' de Brussel·les?

¿Els Pressupostos del 2019 beneficien l'economia?

Dues lliçons de l’experiència viscuda. Una. Als països fràgils, que no saben funcionar amb acords amplis, els va molt bé que algú els imposi regles des de fora. Així, tots els afectats poden fer el seu discurs en contra de les esmentades regles, però les accepten amb la boca petita per mandat ‘exterior’ (cancellera Merkel). I en l’escala de poder de l’Estat, el ximple sempre és l’últim: les corporacions locals i les comunitats autònomes acaben suportant la duresa de l’austeritat, convenientment centrifugada. En aquest tema, hi ha polítics que han nascut amb estrella. Uns han gestionat les retallades i d’altres disfrutaran ara els seus marges (nous mandataris elegits). Uns disfruten de la fama i d’altres carden la llana.

Segona lliçó: no hi ha acord entre dietistes. Aquesta ‘macroeconomia de merda’, que diu Nassim N. Taleb al seu últim llibre (‘Jugarse la piel’, Paidós 2019) no deixa jurisprudència clara de les conseqüències de les sentències fixades pels jutges de la crisi. Dos dels seus principals mestres estan revisant els principis fonamentals sobre si l’endeutament és efectivament tan dolent com ens han dit ('Evolution or revolution? Rethinking macroeconomic policy after the Great Recession' (Blanchard i Summers, 2019). Això genera ambigüitat per a la política fiscal i és un camp obert a la interpretació segons les ‘necessitats’ de despesa. Reinterpretant la realitat, diríem així que el partit conservador (¿liberal?), el de l’austeritat, ha sigut més keynesià en els seus dèficits efectius que els pretesos keynesians de l’esquerra. Incomplia davant de Brussel·les, però amb això la seva economia creixia més que la dels afectes a les receptes de la contenció. Els càstigs no passaven, però, de petits clatellots, vistes les estadístiques econòmiques de cadascú. Avui passem pantalla. A veure què ens ofereix el futur.