Al contraatac
La princesa i el pèsol
Em va agradar l'adorable ganyota de disgust i el gest de contrarietat del rei Felip a l'observar els problemes que hi va haver amb l'hissat de la bandera durant el Dia de les Forces Armades
ea-ea-felipe-se-cabrea-por-el-mal-izado-de-la-bandera /
En un conte clàssic d’Andersen, ‘La princesa i el pèsol’, un jove príncep busca una dona. La seva mare, la reina, li presenta diverses candidates i per saber si són veritables princeses les sotmet a una prova: les convida a dormir en un llit amb vint matalassos tous amuntegats, sota dels quals hi col·loca un pèsol. Si al matí següent, les candidates diuen que han dormit bé, la reina les descarta per impostores.
Una nit, arriba una noia bonica i encantadora, xopa i desorientada, que ha naufragat i que diu que es una princesa. El príncep queda embadalit amb ella i llavors la reina decideix fer-li la prova dels matalassos. Al matí següent, la noia diu que ha dormit fatal per una cosa dura que li molestava terriblement i que sens dubte li haurà causat blaus per tota l’esquena.
Vaig recordar aquest conte l’altre dia al veure l’adorable ganyota de disgust i el gest de contrarietat del rei Felip a l’observar els problemes que hi va haver amb l’hissat de la bandera durant el dia de les Forces Armades a Sevilla. Va ser el primer gest de rei veritable que li he vist (per saber si algú és un rei veritable, hissin malament la bandera i observin la seva reacció).
No soc monàrquica, però actualment no crec que hi hagi gaires diferències entre viure en una monarquia o en una república. El rei Joan Carles em semblava simpàtic fins que em vaig assabentar que matava elefants, la reina Sofia m’agrada perquè és la millor el seu terreny i el rei Felip em feia gràcia perquè de petit era clavat al meu germà.
Estic, com tothom, acostumada a veure'l a les revistes i als diaris acompanyat de la seva bonica dona. Mai m’han semblat ni gaire reials (ni tan sols després de pronunciar aquell discurs tan mediocre –i una mica soporífer, com sempre– sobre Catalunya l’octubre del 2017, que en alguns àmbits va ser celebrat com si hagués parlat el mateix Déu o Churchill ressuscitat), ni gaire reals (ella, una dona tan guapa, tan extraordinàriament fotogènica, cada dia més plastificada. La bellesa és un regal prestat. Prestat. ¿Per què ens costa tant entendre-ho? Per això em va agradar la reacció espontània a l’hissat de la bandera. ¡Per fi un rei! Vaig pensar.
Mai és un error ser qui ets de veritat, mai, fins i tot quan només ets un cretí incapaç de dormir per culpa d’un pèsol.
