Fiscalia: escarment o por

No hi va haver violència, ha dit la fiscalia.  Per tant, seria –tot i que no ho sigui– una rebel·lió però en grau ínfim. La fiscalia ha desenvolupat la tesi d’una violència coactiva, intimidatòria, sense armes, que pel que sembla seria adequada per consumar una rebel·lió. Per prendre el poder n’hi hauria prou amb manifestar-se, provocant alguns incidents de baixíssima intensitat... Ha fet referència a “altres rebel·lions de la nostra història”, pel que sembla pacífiques, sense citar quines són aquestes. I quan se n’ha citat una, la del 23-F, s’ha arribat a deixar de banda que un contingent molt nombrós d’uniformats va segrestar a trets l’òrgan clau del poder legislatiu i el Govern en ple durant llargues hores, traient a passejar vehicles militars a Madrid i tancs a València.

Ha dit també que els polítics independentistes no van prendre el poder perquè ja el tenien per complet, tret de sobre els tribunals, i per això en van tenir prou amb dictar lleis que deroguessin la Constitució. ¿Noves lleis, per a què si suposadament ja tenien el poder? Ignora la fiscalia la presència de l’Exèrcit a Catalunya, el control de fronteres i tota l’Administració perifèrica de l’Estat, que és molt nombrosa, i que no va deixar de funcionar en tot el període suposadament insurreccional. Ignora també la distribució de competències en l’Estat autonòmic. Ni moltíssim menys Catalunya les té totes. N’hi ha prou amb llegir la Constitució.

La malversació ha tornat a quedar en una nebulosa quant al 'modus operandi', la qual cosa a hores d’ara ja resulta extraordinàriament cridaner. En realitat, l’informe de la Fiscalia només pot persuadir els que ja estan convençuts que la categoria “cop d’Estat” té una nova i insòlita qualificació en un moment puntual de la història d’Espanya, la qual cosa pot causar l’estupor de moltíssims juristes, d’Espanya i de l’estranger. I no hauria de convèncer un tribunal. Acusar no és enjudiciar, molt menys quan s’acusa deixant de banda tot el que podria beneficiar el reu, en demèrit de la presumpció d’innocència.

Por o escarment

Notícies relacionades

El fiscal qualifica els fets de Catalunya de "cop d'Estat"

L'independentisme català eleva el to contra la Fiscalia i l'Advocacia: "Una farsa"

Però el que sí que ha quedat clar, perquè ho ha subratllat diverses vegades, és que el succeït a Catalunya va ser una agressió a l’ordre constitucional, el que a hores d’ara ningú nega. Però la gravetat del qual crec que els fiscals –ho dic amb el màxim respecte– han avaluat des de la por. No des del revengisme o la teoria de l’escarment, tot i que alguna referència impròpia han fet a aquesta última: sancionar durament els fets perquè ningú més s’atreveixi a fer una cosa semblant.

I això és por, simplement por. Els fets il·lícits no se sancionen per por, sinó perquè ho diu el Codi Penal, i no es pot fer entrar en aquesta norma el que no va voler preveure. I no ho dic jo, sinó que ho va dir Diego López Garrido, l’introductor de la paraula “violència” en la llei. No hi ha dubte en aquest punt, per més que la fiscalia, amb aquesta vocació dissuasiva expressament reconeguda, pretengui el contrari.