De Vicens Vives a Elizenda Paluzie

La victòria de la candidatura independentista a la Cambra de Comerç de Barcelona és el fet més rellevant dels que marquen la mutació de la burgesia catalana en els últims anys. Hi ha moltes maneres de calibrar el terratrèmol que ha suposat l’arribada al capdavant de la Cambra de Joan Canadell. Una és contrastar el perfil de la seva mentora, Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb el de Jaume Vicens Vives, l’historiador que va animar la burgesia catalana de mitjans del segle passat a dotar-se d’un ‘lobby’ destinat a participar en la reforma de l’Estat. Era el 1951, quan Joan Mas Cantí, Carlos Ferrer Salat i Arturo Suqué, tres joves industrials catalans, van crear el Club Comodí, antecedent del Cercle d’Economia. Mentre Paluzie crida els empresaris a trencar amb l’Ibex-35 i ‘la llotja del Bernabéu’, Vives els encoratjava a perdre la por del Minotaure i participar en la reforma de l’Estat. Dues èpoques, dues burgesies, dues estratègies.

Vives va ser el primer a utilitzar les vicissituds del toro de Creta com a metàfora de les relacions entre Catalunya i el poder. Un poder que s’ha de saber manejar, va advertir, recordant que hi ha pobles familiaritzats amb el laberint de l’Estat mentre d’altres, com el català, ‘no saben com fer-ho’. El Cercle d’Economia es va dedicar durant anys a intentar trencar aquest malefici. Amb una pedagogia l’eficàcia de la qual va quedar delimitada per l’arribada de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat. Pujol va arribar a ser en la junta del Cercle, però mai es va mullar a fons amb la reforma d’Espanya. Tenia un altre objectiu. Va recolzar González quan li va convenir, i després Aznar, al qual va portar fins al Majestic, però va ser sempre per obtenir més transferències i més recursos. Mai va voler que nacionalistes catalans participessin en governs de l’Estat. Mai va fer seves del tot les idees de Vives i les orientacions del Cercle d’Economia. Va preferir ‘fer país’. Primer des de Banca Catalana i, després del fracàs, des de la Generalitat.

Submissió o rebuig

Curiosament, la iniciativa de Paluzie recorda aquell eslògan, ‘Eines de país’. Amb una diferència que no és menor: trencant les amarres. Renunciant al possibilisme, al famós ‘peix al cove’ i apostant-ho tot a una república que, de moment, és un disseny en una Moleskine. Poc abans de morir, el 1960, Vicens Vives va escriure sobre Catalunya i el Minotaure. Va parlar de la frustració de les elits catalanes davant de l’Estat, que derivava, segons ell, d’"una decepció històrica excepcional, la d’un poble que es troba sense voluntat de poder, sense ganes d’ocupar el palau i de manejar cap de les seves palanques". Vives va situar l’origen d’aquest comportament en els decrets de Nova Planta firmats per Felip V a començaments del segle XVIII. Va ser llavors quan van cristal·litzar actituds de submissió davant del poder de Madrid, com les que es van donar després de la victòria de Franco, o de rebuig, com les que es donen ara en aquells petits i mitjans empresaris que han portat Canadell a la presidència de la Cambra. Submissió o rebuig. Mai conquista.

Notícies relacionades

La nova direcció de la Cambra preguntarà als empresaris si han de pressionar per la independència

Un independentista radical al capdavant de la Cambra de Comerç

Per comprendre com les tesis de Paluzie han desplaçat les de Vives, en un sector important de l’empresariat, s’ha de tenir en compte aquesta història, però també el sisme del 'procés' i els canvis que ha experimentat l’economia catalana. Els empresaris que viuen en entorns dominats per l’independentisme no són aliens al clima polític i emocional creat per la judicialització del conflicte català. Per a molts, l’impacte de la presó provisional i del judici supera el temor de les conseqüències econòmiques que pot tenir el pols amb l’Estat. A la desconfiança històrica a què es referia Vicens se suma la desafecció de la qual va advertir Montilla. Amb tot, no crec que les tesis extremes de Paluzie haurien tingut tant abast si no fos pel canvi de fons que ha experimentat l’economia catalana en els últims 20 anys.

El 1995, mentre els dos terços de les exportacions catalanes anaven a la resta d’Espanya, un terç anava a la resta del món. Avui aquesta proporció s’ha invertit. Les vendes catalanes a la resta d’Espanya només representen un terç. Vull dir que Sánchez mai tindrà el mateix predicament entre els empresaris catalans que va tenir González. I no és només qüestió de carisma, sinó de compte de resultats. La factura per crear una república catalana continua sent molt més gran del que pretenen els independentistes. Però els empresaris que segueixen les consignes de Paluzie, també creuen, o somien, com altres catalans, que la independència és una utopia disponible.