09 d’abr 2020

Anar al contingut

TRIBUNA

Feminicidi social

Feminicidi social

Gemma Altell

Em pregunto si alguns i també algunes hauran pensat que la viralització del contingut sexual era un càstig just davant de la conducta "transgressora" de gravar-lo

questa setmana hem conegut el dramàtic cas de l'anomenat suïcidi d'una dona després de ser exposada a l’ escarni dels seus companys de treball arran de la viralització d'un vídeo amb contingut sexual on apareix ella.

Un cop més el masclisme en la seva cara més violenta ha fet efecte. Estem, en aquest cas, davant d'una cadena d'actituds i comportaments masclistes que han acabat amb la vida d'una dona.

L'enregistrament de vídeos en un espai íntim i consensuat és una pràctica legítima i lliure en l'exercici també lliure de la sexualitat. L'ús intencionat d'aquests vídeos per provocar un dany és una violència exercida amb la voluntat de danyar. És important diferenciar aquests dos conceptes per a no responsabilitzar, un cop més, a les dones de les seves pràctiques sexuals. La responsabilitat està en qui de decideix compartir-ho en primer lloc –com a venjança per despit segurament- i la decisió de cadascuna de les persones que l'han compartit. En aquest punt em sembla imprescindible preguntar-nos: perquè la difusió de vídeos sexuals danyen majoritàriament  les dones? Senzillament perquè no són papers intercanviables. Perquè si es publica un vídeo amb contingut sexual d'un home aquest aconsegueix ampliar la seva virilitat davant els altres, és aclamat i vitorejat pels seus iguals; però, en el cas de les dones, la sexualitat- si és lliure- està penalitzada, sempre. És per aquest motiu pel qual hem d'assenyalar el caràcter masclista d'aquesta violència. Aquest vídeo es difon pel gaudi masculí i, alhora, pretén l'escarni com una forma de correctiu i amenaça davant la llibertat sexual de les dones. Aquest és un dels objectius principals de les violències masclistes; sigui perpetrat per un sol individu, diversos o es dilueixi en la responsabilitat grupal. És un missatge social cap a les dones com ens ha deixat clar Fran Rivera en les seves esperpèntiques declaracions: cal alliçonar -sobretot a les dones joves- sobre com hem de viure com no hem de viure la nostra sexualitat.

Aprofundint en aquesta anàlisi, em sembla especialment interessant com es manifesta la mirada patriarcal d'aquest succés en els mitjans. Moltes de les cròniques escrites sobre aquest tema han posat de manifest la situació familiar actual de la víctima-casada i amb dues filles- en oposició al moment en què es va gravar el vídeo -soltera-. Pretenent defensar la dona, el relat paternalista que es desprèn de molts articles, ens fa pensar en l'eterna i falsa dicotomia entre la "bona dona" i la "mala dona", la santa i la puta; com si necessitéssim disculpar l'acte de la gravació, com si s'hagués "convertit" i ara no es mereixés aquesta violència. Les dones patim violències i hem d'eradicar les causes independentment de qui i com siguem. Les nostres experiències sexuals han de ser respectades i no jutjades. No és el nostre comportament el que ens fa mereixedores del respecte. No existeixen tipologies, arquetips de dones. Existim dones, diverses totes, intentant viure la nostra sexualitat de la manera més lliure que podem i qüestionant els riscos a què ens exposem fruit d'aquesta llibertat.


Un altre aspecte imprescindible en l'anàlisi d'aquesta cadena de masclismes és la negligència i falta d'empatia de l'empresa IVECO. Actualment qualsevol empresa que compti amb més de 50 treballadors ha de tenir un Pla d'Igualtat que contingui un protocol d'assetjament sexual. Quins factors han produït aquesta minimització dels fets com perquè aquesta empresa no hagi actuat? Un cop més ens trobem davant d'una ceguesa de gènere que impedeix identificar les greus conseqüències psicològiques que poden produir en una dona una violència d'aquest tipus. Les organitzacions no es poden sostraure als impactes de les desigualtats de gènere i les violències derivades que es produeixen al seu si. Em pregunto si - tot i que la correcció política no permeti expressar-ho obertament- alguns i també algunes hauran pensat que la viralització del contingut sexual era un càstig just davant de la conducta "transgressora" de gravar-lo; em pregunto quant pot haver pesat en l'inconscient aquest pensament moral i masclista perquè l'empresa no prengués cap mesura i també perquè cadascuna de les persones que van reenviar el vídeo o van anar, morbosament, a buscar la víctima al seu lloc de treball per conèixer-la no prengués consciència de l'exercici de la violència que suposaven els seus actes o la seva inhibició a denunciar.