Sota l'encant de la mala herba

La infància és allò que passa entre jugar a posa-se a sota de la taula i dir que és casa i sentir la necessitat de sortir molta estona fora de casa perquè consideres que allà hi ha la vida.

Però no hiperventilem i anem concretem: un ha passat bonapart de la seva infància a la Galícia dels 80 i 90 quan sap que s’emmoqueta el terra de casa amb diaris endarrerits si s’ha fregat o ha plogut. Però sobretot si ha sigut educat en una desconfiança críptica cap a tot en general i cap al que està relacionat amb les drogues en particular. Jo, instruït que el món dels narcos era molt dolent i que generava molta riquesa, vaig començar a desenvolupar un instint gairebé policial: cada vegada que veia un cotxe car o un xalet bonic, pensava, citant els grans: “Aquest està en món de la droga”. Quan entrava al bar algú massa ben vestit o si la meva mirada captava la brillantor d’algun rellotge aparatós, tot i que fos al canell d’un despistat turista alemany, el meu jo de 7 anys s’apressava a insinuar per aquell exagerat volum: “Aquest ja sé jo d’on treu els diners...”. La meva família aviat va començar a silenciar-me: en un territori forjat amb xiuxiuejos, jo era més perillós que una mona amb un cinturó d’explosius. Després tornava a Barcelona i al pati replicava aquell tipus de comentaris quan veia unes anhelades Converse Magic Johnson als peus d’algun fill de l’Eixample: “No, si ja sé jo amb què estan embolicats els teus pares, Salarich...”.

A en Tamburino, el protagonista de Pontevedra de 'Malaherba' (Alfaguara), la novel·la de Manuel Jabois, la seva mare li explica aviat que les drogues són drogues quan les pren algú que se sent bé, però que sempre vol sentir-se millor. El seu pare també li parla molt clar, de vegades massa. Tan clar que el seu fill no entén res. Li diu que el millor, en la conga i en la vida, és no ser ni el primer ni l’últim. Li diu que si no vol estudiar, que llegeixi; que si no vol pegar, que almenys es defensi; que sempre s’enamori. Li diu que l’escola és “una fàbrica de monstres contemporanis”. És aquell pare intermitent, que apareix i desapareix en hospitals, un intel·lectual lliure de pedanteria, perquè al cap i a la fi li diu el mateix que va escriure George Eliot: l’orgull no serveix per fer mal, sinó perquè no te’n facin. I una cosa molt semblant a allò que deixa anar Leopoldo María Panero a ‘El desencanto’: “La escuela es una institución penal donde te enseñan a olvidar la infancia”. 

Malgrat aquesta honestedat paterna, el protagonista de 'Malaherba' interpreta el món amb el biaix cognitiu de la infància, parlant amb malaptesa l’idioma adult. Tot en ell és massa: massa seriosament, massa de riure, massa trist, massa cor. Intenta desxifrar aquelles xeringues al parc, els gemecs dels seus pares a l’habitació contigua, el plaer del contacte amb un altre nen, els insults cruels de la resta. De vegades ni ho intenta, perquè fa moltíssima més por aquella silueta que tu creus que és l’ombra del monstre que el monstre per si mateix, existeixi o no. Un nen vol i no vol saber: jo mateix, el flagell infantil dels narcos, li anava a comprar tabac al meu pare i a la barra em deien que si de ‘batea’ o de l’altre i mai se’m va ocórrer preguntar què coi era ‘batea’. Em sonava vagament a Marlboro americà; per allò del beisbol, seria; o perquè era una mica tonto. De vegades no és que valguis més pel que calles, és que més et val callar.

Retenir la màgia

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Un no oblida la infància de cop i tampoc descobreix de sobte que els adults estan obligats a mentir. Per exemple, un sap que els Reis d’Orient no existeixen, però juga durant uns quants anys a que sí, perquè li fa por pensar quin tipus de conspiració global sustenta aquesta mentida i perquè fa goig seguir el corrent i que t’omplin de regals. En Tambu sí que sap que a mesura que enfoca els misteris i sintonitza els silencis se li escapa la infància, però, com amb els Reis d’Orient, intenta retenir la màgia almenys cinc minuts més, els mateixos que oneja aquella bandera blanca de la cançó de Battiato que taral·leja amb el seu pare. Amb tota l’emoció i abans del conflicte, que tot sigui més pobre i més violent i més relatiu. Pitjor, en definitiva. Encara pitjor.

Jabois ha firmat una novel·la boniquíssima, beneïda per allò tan difícil de taxar i de mantenir: l’encant, que aconsegueix atrapar com pensa i sent aquell nen que tots vam ser i que alguns han oblidat que van ser. És a dir, ha escrit amb una puresa desarmant, i amb “simptomàtic misteri”, sobre tot allò que ens passa quan comencem a descobrir que res és el que sembla, abans que ens toqui acceptar que les coses són com són.