Anar al contingut

La crisi de les institucions

¿És possible recuperar la confiança?

¿És possible recuperar la confiança?

Cristina Manzano

Si les institucions no garanteixen prosperitat i seguretat, els ciutadans se senten atrets pels qui ofereixen altres solucions

“La por va trucar a la porta, va sortir la confiança i quan va obrir no hi havia ningú”. Anònim sufí.

La por i la desconfiança són les dues cares d’un fenomen que fa més d’una dècada que marca l’ànim de les societats occidentals. La segona, aplicada a totes les instàncies de la vida –la política, l’econòmica, la social, la laboral–, ha generat una sèrie de temors que tenen com a conseqüències més visibles el creixement de populismes de tota mena i l’angoixa amb què afrontem un futur sempre incert.

Com tothom sap, la crisi, la corrupció, el terrorisme i la tecnologia han anat rosegant, fins a convertir-la en un fil fi, la corda que unia la ciutadania amb tota mena d’institucions, des dels governs als partits polítics, des de les organitzacions de la societat civil als mitjans de comunicació. ¿Estem encara a temps de restablir aquesta confiança necessària per a qualsevol projecte col·lectiu?

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Alguns indicis permeten alimentar certes esperances. Les últimes onades de l’Eurobaròmetre, per exemple, mostren una lleu i gradual recuperació de la confiança dels ciutadans europeus en la Unió Europea –que continua estant per sobre de la dipositada en els governs nacionals–, si bé no s’han tornat a assolir, de moment, els nivells previs al 2010.

Per la seva banda, l’informe sobre confiança global que fa cada any la consultora Edelman revela així mateix una lleu recuperació, amb alguns matisos interessants. L’enquesta mesura quant confia el públic informat, d’una banda, i la població general, d’una altra, en quatre institucions: oenagés, mitjans de comunicació, empreses i governs.

Les 'notes’ milloren en totes les variables, tot i que per a la població general, governs i mitjans de comunicació continuen sense obtenir l’aprovat. De fet, la bretxa entre 'la gent’, que continua mostrant la seva desconfiança, i 'l’elit’, que cada any se sent més segura, no deixa d’augmentar.

Visió pessimista del futur

Els ciutadans que més confien en les seves institucions són a l’Àsia: La Xina, Indonèsia, l’Índia, els Emirats Àrabs i Singapur lideren el rànquing. Al contrari, els que menys ho fan són a Europa: Rússia, França, Alemanya, Regne Unit i Espanya, als quals s’afegeix el Japó. El cas d’Espanya  és significatiu, perquè és, juntament amb Rússia, el país on més ha crescut la desconfiança en l’últim any i en totes les institucions analitzades. Els Estats Units estan en una posició neutral, cap a la meitat de la taula; allà la bretxa principal es dona entre demòcrates –més confiats– i republicans –menys–.

L’estudi revela així mateix que les poblacions dels països més desenvolupats veuen amb pessimisme el futur: la gran majoria creu que ells i les seves famílies no estaran millor en cinc anys. I aquí sembla haver-hi la clau. Segons una altra enquesta, la del Pew Research Center, quan la gent no està conforme amb la seva situació econòmica, augmenta la insatisfacció amb la democràcia i amb les seves institucions. És l’economia, estúpid, el principal germen de la desconfiança. Són els resultats: si les institucions no compleixen la seva part del contracte social –oferir prosperitat i seguretat–, els ciutadans se senten atrets pels qui ofereixen altres solucions, encara que siguin mentides o impossibles.

Resiliència i maduresa

La recuperació econòmica d’aquests últims anys ha propiciat una tímida recuperació de la confiança. Només tímida. No s’ha d’oblidar que els canvis en l’estat d’ànim de les societats són lents i sempre arrosseguen certa inèrcia. No s’ha d’oblidar tampoc que la confiança, com la reputació, costa molt guanyar-la, però molt poc perdre-la. De moment, no s’han complert les previsions que atorgaven fins a un 30% d’escons als partits populistes, que basen part del seu discurs a alimentar la desconfiança i la por. Tot i així, els nuvolots que planen sobre l’economia, tant europea com global, suposen un risc seriós per recompondre aquest fil que uneix les ciutadanies amb les seves institucions.

S’hauria de confiar –valgui la insistència– que els ensenyaments de la crisi recent permetran la resiliència maduresa necessàries per abordar una nova aturada econòmica. Però no és tan fàcil. És, en qualsevol cas, una qüestió que afecta sobretot les societats occidentals... i democràtiques. L’Àsia continua mirant al futur amb seguretat i optimisme.