Guerra freda: la història es repeteix, però no tant

És una mostra més de la dificultat que està suposant materialitzar el ‘desacoblament’, la reducció de les relacions sinonord-americanes. Un procés que va trobar un punt d’inflexió en la guerra comercial iniciada per Donald Trump i que després ha continuat sota la presidència de Joe Biden. Una divisió creixent del món en blocs que ha fet que molts descriguessin el període actual com una nova guerra freda.

La trampa de Tucídides

‘Guerra Fría 2.0’ és, precisament, el títol d’un llibre de publicació recent. El seu autor, l’expert en conflictes Mariano Aguirre, rastreja en les diferències i similituds entre el període de després de les Segona Guerra Mundial i l’actual, buscant pistes per entendre cap a on ens dirigim. En el fons, sempre present, la famosa ‘trampa de Tucídides’: la teoria de l’historiador grec que el traspàs de poder entre dues grans potències passa inevitablement per la guerra.

Una de les diferències que Aguirre identifica entre les dues èpoques és la falta d’ideologia: si abans va ser l’enfrontament entre el capitalisme i el comunisme, ara tots els actors actuen dins del mateix sistema econòmic. Una altra, el pes del lideratge: si llavors el gran configurador de l’ordre global van ser els Estats Units, ara apareix com una potència en declivi, mentre que l’ascendent és Xina i, amb aquesta, però no únicament, el trasllat gradual del poder cap a Àsia. També hi ha diferències en la capacitat nord-americana a l’hora de ‘contenir’ la Unió Soviètica, amb el seu desplegament militar per tot el món; avui les eines de tot tipus desplegades per Pequín –econòmiques, comercials, d’ajuda al desenvolupament i diplomàtiques– no són tan fàcils de contrarestar.

Són només alguns dels trets diferenciadors enunciats per l’autor; a partir d’aquí, ‘Guerra Fría 2.0’ ofereix un repàs de les principals tendències geopolítiques del moment: des de la nova multipolaritat de l’ordre internacional fins al nou no-alineament buscat per altres potències –el Brasil, l’Índia, Turquia i Indonèsia–, que aspiren a defensar els seus interessos per sobre de les disputes entre els dos grans poders; des dels desajustos d’una globalització que ha incrementat les desigualtats fins a la recuperació de l’augment de despesa militar, amb l’agreujant d’haver perdut, en bona mesura, el component de la dissuasió que les armes nuclears van suposar durant la guerra freda 1.0.

Dependència mútua

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però, a més de totes les enunciades, la principal diferència entre els dos períodes és la dependència mútua. Per molt que s’esgrimeixi tota una bateria d’armes (comercials i tecnològiques), no serà fàcil desenredar la intricada xarxa de relacions establertes entre les grans potències. Les xifres disponibles sobre l’impacte de la guerra comercial, per exemple, mostren que els Estats Units han disminuït les seves importacions d’alguns productes xinesos (semiconductors, ‘hardware’, electrònica de consum, roba, calçat, etc.), però han augmentat les d’altres (portàtils, monitors, telèfons, videoconsoles, joguines, etc.). 

Vist des d’aquestes latituds, la pregunta sempre és on se situa la Unió Europea. La Comissió acaba d’anunciar una revisió de la seva política cap a la Xina, per ‘reequilibrar’ la relació, segons la presidenta Ursula von der Leyen. El llenguatge europeu ara apunta a disminuir el risc (‘de-risking’) de les vulnerabilitats que crea la dependència, sabent que trencar tots els vincles és impossible. La realitat és avui molt més complexa que pintar un món en dos blocs, com el de l’antiga ‘Aurora roja’.