Competició per encendre la metxa de l'Iran

Els líders d’Israel, l’Aràbia Saudita i els EUA competeixen per encendre la metxa del barril de pólvora iraniana. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, perquè veu en el règim dels aiatol·làs el gran enemic de l’Estat jueu. L’hereu saudita, príncep Mohamed bin Salman (MBS), perquè, per motius geoestratègics i supremacistes, vol sotmetre els hereus de l’antic Imperi persa. I Donald Trump, perquè els seus “bons amics” Netanyahu i MBS l’hi recomanen i el seu conseller de Seguretat Nacional, John Bolton, i el seu secretari d’Estat, Mike PompeoJohn BoltonMike Pompeo, ja han preparat la contesa com a part de la campanya 'Amèrica primer'.

Per activa i per passiva, des d’abans que es firmés l’acord nuclear multilateral del 2015 pel qual l’Iran es comprometia a limitar l’enriquiment d’urani i renunciar a l’arma atòmica a canvi de l’aixecament de les sancions econòmiques internacionals, Netanyahu ha intentat boicotejar-lo, l’ha acusat de mentir i ha promès que “mai permetrà que Teheran es faci amb armes nuclears”. La seva estreta relació amb el gendre i mà dreta de Trump, Jared Kushner, ha viciat la política de la Casa Blanca i és la principal impulsora d’una guerra de conseqüències inimaginables per a tota la comunitat internacional.

Influència creixent de Teheran

L’ambició de MBS no té límits, com va revelar l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi. El que mou el seu afany que els EUA s’involucrin directament en una guerra amb l’Iran no és tant l’acord nuclear com frenar la creixent influència de Teheran al Pròxim Orient. L’Aràbia Saudita considera que li correspon omplir el buit que deixi la retirada de Washington de la zona, una vegada que amb el 'fracking' ja no necessiti importar petroli, i no suporta l’ascens del prestigi iranià.

De fet, Washington ja lluita amb la coalició sunnita que lidera Riad contra els aliats houthis de l’Iran al Iemen. Els militars i els avions que bombardegen les ciutats iemenites són saudites o dels Emirats Àrabs Units, però les bombes les fabrica els EUA, i el Pentàgon ofereix als seus aliats informació d’intel·ligència per llançar-les. Segons l’ONU, la guerra al Iemen ha desencadenat una de les fams més brutals de les últimes dècades.

La política de Trump no obeeix a cap regla i tan aviat diu que vol negociar amb Teheran, com que si busca una guerra “serà el final oficial de l’Iran”. Públicament, ha basat la seva oposició a l’acord nuclear, que es va tardar deu anys a concretar, que dona massa màniga ampla a l’Iran i no aborda l’important programa de míssils ni el recolzament que dona a les milícies al Líban i l’Iraq. A ningú se li escapa, no obstant, que part de l’obstinació de Trump es deu al fet que va ser un pacte firmat per Barack Obama, la seva antítesi.

El risc d’una nova conflagració

Bolton i Pompeo coincideixen amb Netanyahu i MBS en la conveniència de llançar un atac preventiu contra determinats objectius iranians, limitant la guerra a una operació quirúrgica. No obstant, la majoria dels 'think tanks’ nord-americans estimen que el que el Pròxim Orient necessita és contenció i no un altre incendi.

L’enviament al golf Pèrsic del portaavions 'Lincoln', que ja va participar en les guerres contra Saddam Hussein, i de bombarders B-52 fa témer que, malgrat les advertències, es pugui desencadenar una nova conflagració, bé perquè els EUA així ho decideixin o bé per un accident, un malentès o una falta de comunicació entre dos països que van trencar els seus contactes després de l’assalt, que va durar 444 dies, de l’Ambaixada de Washington a Teheran després de la Revolució islàmica, el 1979.  

Temors complerts

Notícies relacionades

Europa, captiva dels Estats Units a l'Iran

Illa, malgrat Sánchez

La reimposició de sancions econòmiques a l’Iran només va servir per radicalitzar el règim i debilitar encara més el president Hassan Rouhani, el gran defensor del pacte nuclear per trencar l’aïllament iranià i aconseguir inversions econòmiques per impulsar les reformes i aconseguir una obertura més gran i benestar social. Si Trump pretenia amb la seva “màxima pressió” provocar un canvi de règim, l’únic que ha aconseguit és que els conservadors facin pinya al costat del líder espiritual, Ali Khamenei.

La Unió Europea, garant de l’acord, ha tractat d’impedir que la sortida dels EUA suposés la tornada de l’Iran a l’enriquiment d’urani, pas previ a la fabricació de bombes, però després de la caiguda en més d’un 60% del comerç bilateral per la por de les empreses europees a ser sancionades pels EUA, els seus temors s’han complert. Teheran va anunciar aquesta setmana que suspèn el compromís de vendre els excedents d’urani enriquit i va donar 60 dies als altres signants –Rússia, Regne Unit, França, Xina i Alemanya– perquè compleixin els seus compromisos de compra de cru i en matèria bancària. Altrament, es reserva el dret d’enriquir urani per sobre del límit del 3,5% pactat. La carrera per prendre el polvorí del Pròxim Orient ha començat.