La causa de Barcelona és Barcelona

Les incògnites del primer dia a Barcelona continuaven intactes al tancament de la campanya municipal. Potser, més enredades. Per si les relacions internes de la política barcelonina no fossin prou complicades, va arribar primer Quim Torra amb el seu absurd debat sobre bones i males capitals catalanes i després la polèmica suspensió dels diputats independentistes processats. L’alcaldia de Barcelona es decidirà per uns quants vots, i el consistori quedarà format per molts grups de pocs regidors si finalment les candidatures del 5% (CUP, PP i BeC-Primàries) aconsegueixen entrar-hi. Això és el que auguren els sondejos. També diuen que Ada Colau té tantes possibilitats com Ernest Maragall, però que tots dos poden quedar tan lluny de la majoria que el govern en solitari no seria aconsellable d’aspirar a una mínima estabilitat. 

Fa uns mesos, quan ERC va canviar de candidat, les lectures coincidien a valorar la iniciativa com una aposta per la majoria d’esquerres a Barcelona i potser també en un futur govern català adscrit a la moderació nacional. La campanya ha permès comprovar que les coses han canviat. Com a mínim, els estats d’ànim. Li ha passat aMaragall, però també a Manuel Valls. Des de la tardor passada, quan tots dos es van decidir per l’aventura, el context i les perspectives han variat substancialment, tant que fins i tot els justificaran el fracàs, arribat el cas.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

 JxCat ha sotmèsMaragall a tal ‘pressing’ que l’han forçat a renunciar al seu passat, fins i tot als èxits de la seva experiència en tripartits municipals, acabant per admetre la hipòtesi de la repetició a Barcelona d’un govern idèntic al de la Generalitat, amb tot el que representa l’executiu de Torra en termes de paràlisi. Colau s’ha quedat sola en la reivindicació del govern d’esquerres perquè els republicans tenen por de ser expulsats del govern de la Generalitat, com Elsa Artadi els va avançar; perquè el rebuig mutu entre ERC i el PSC el fa inviable i perquè els socialistes han evitat aquest debat per no acceptar que l’única via que tenen de governar Barcelona és amb Colau d’alcaldessa, tret d’error espectacular de les enquestes.   

No sabem qui guanyarà ni en quines condicions ho farà. L’únic que es pot aventurar és que en aquest escenari d’igualtat de forces i profunda pluralitat el dilema girarà entorn de l’exercici de la transversalitat en funció del bon govern de la ciutat o en la pràctica del bloqueig a tots dos costats de la línia vermella de la independència i les conseqüències judicials del procés. Barcelona no necessita cap altra causa que la seva pròpia, manifestament complexa i compromesa si es vol ambiciosa. No obstant, les delicades circumstàncies de la política espanyola la poden empènyer al remolí de les discrepàncies d’oportunitat entre PSOE i Podem mentre que els candidats d’ERC i JxCat la contemplen com un simple apèndix del govern sobiranista de Catalunya. Aquest és el desafiament.