L'ajustada lluita per l'alcaldia de Barcelona

Barcelona ja fa vuit anys que està amb un govern en minoria, primer nacionalista d’origen populista moderat amb Xavier Trias i ara d’esquerres amb Ada Colau. Les dues administracions han tingut coses bones i dolentes. Trias es va equivocar al posar Barcelona al servei del projecte secessionistad’Artur Mas, però va demostrar seny. També certa falta d’imaginació. Colau ha volgut obrir l’ajuntament a les reivindicacions més socials, però s’ha convertit en alguna cosa així com la Mare de Déu de la Protesta i el menysteniment dels comerciants i les classes mitjanes, unida a la permissivitat amb els manters, no ha ajudat la posada al dia de la ciutat com a capital catalana, espanyola i europea.

Però per sortir de vuit anys de govern que sua o no pot aprovar pressupostos i de la supeditació al procés es necessitaria un govern amb majoria basat en un pacte en el qual Barcelona fos la prioritat i les posicions identitàries o ideològiques pesessin menys. Colau va trencar el pacte amb el PSC creient que la crítica dura al 155 serviria perquè Domènech pugés a les autonòmiques i va passar el contrari. Camí equivocat.

¿És possible aquest pacte transversal per Barcelona? Un avantatge és que, com que Barcelona és molt plural, les fronteres identitàries no donen majories. A les legislatives, els primers partits van ser ERC, amb 201.000 vots, el PSC amb 198.000 i En Comu Podem amb 142.000. Una ciutat diversa. A les enquestes la situació varia una mica. Segons la d’EL PERIÓDICO, del 6 de maig, ERC arriba primera, seguida de prop per Colau i pel PSC en tercera posició. Mas lluny queden Manuel Valls, un candidat intel·ligent llastat per la campanya a favor d’un altre 155 de Rivera, i el partit de Puigdemont i l’antiga CDC, que cau molt respecte al 2015. En últim lloc el PP, que amb Josep Bou ha tingut el mèrit de connectar més que Cayetana i aconseguiria conservar dos regidors.

No hi ha doncs majoria separatista per fer de Barcelona la punta de llança de la desconnexió amb Espanya ja que entre Maragall (11 regidors) i Elsa Artadi (6) sumen 17 i és gairebé impossible que puguin arribar als 21 de la majoria absoluta. Tampoc hi ha una teòrica majoria constitucionalista formada pel PSC (8 regidors), Valls-Cs (6) i el PP (2), ja que es queden en 16. Així la temptació de convertir l’ajuntament en un front en contra o a favor de la independència –que dividiria més la ciutat– no es pot materialitzar. Pot agradar més o menys, però no hi haurà majoria identitària. Té avantatges i inconvenients, però així la ciutat podrà fugir millor de ser instrumentalitzada.

Una majoria d’esquerres, ni espanyolista ni separatista (el PSC mes els 9 o 10 de Colau) podria arribar als 18. Tampoc faria majoria i seria difícil de reconduir després del xoc de la passada legislatura. A més, ¿on trobaria els tres regidors que li falten? L’altre pacte no identitari possible (Maragall mes Colau) del que tant s’ha parlat podria assolir just els 21 regidors, tot i que no és segur. Seria també complicat perquè la dos d’ERC, Elisenda Alamany, va ser la portaveu dels comuns al Parlament. A més, una coalició d’ERC i del populisme una mica dogmàtic de Podem representaria només una part de la ciutat.

Notícies relacionades

Ada Colau: «Som l'única garantia d'un govern progressista a Barcelona»

La caiguda del 10

Podem encaminar-nos doncs que l’alcalde sigui, com el 2015 i el 2011, el primer de la llista mes votada. Però no hauria de governar a la intempèrie –com Trias i Colau– sinó saber articular un pacte transversal per Barcelona. Ernest Maragall ho podria fer perquè té la ciutat al cap, però hauria de renunciar a voler fer de Barcelona una capital separatista. I el recent veto d’ERC a Iceta dificultarà molt el pacte amb el PSC. Ada Colau ja ha demostrat durant quatre anys que als que es creuen els únics nets, el pacte els sona a pecat. Collboni és pragmàtic, però va el tercer i és difícil que l’‘efecte Sánchez-Iceta’ el pugui fer avançar Maragall. I, ¿amb qui pactaria? Amb Colau i Valls alhora. Podrien sumar, però sona forassenyat perquè Colau fa gala de no cuidar les classes mitjanes i Valls tendeix a actuar com si el nacionalisme i el populisme català fossin el mateix que Marine Le Pen.

Conclusió, el pacte transversal per Barcelona pot tornar a ser el somni impossible. Caldrà votar doncs pel candidat i el partit amb el qual cadascú se senti més pròxim, però sense oblidar que el menys dogmàtic seria el més puntuat per articular el pacte per Barcelona o, com a mínim, els imprescindibles acords perquè la ciutat no segueixi mig paralitzada.