L'ofici d'escriure
El lector perspicaç
En la majoria de casos més val escoltar la pròpia intuïció i fer cas omís dels lectors disposats a burxar a la ferida més dolorosa
zentauroepp47863454 barcelona 23 04 2019 diada de sant jordi fotografia albert b190423171647 /
Pajtim Statovic, un escriptor finlandès d’origen albanès amb qui vaig compartir taula dins del Pen World Voices la setmana passada a Nova York, parlava sobre algunes de les rareses del nostre ofici. El fet que, per exemple, sempre tinguem la sort de trobar-nos amb aquest lector perspicaç, atent, de mirada exhaustiva, que ha trobat en la nostra obra incongruències, errors o detalls poc coherents o inversemblants i té la delicadesa de venir a comunicar-nos-ho. Sol ser un lector amable i benintencionat que vol contribuir a millorar els nostres textos, però també n’hi ha que assenyalen l’error amb un esclat en la mirada que fa impossible ocultar el plaer sàdic de qui sap burxar a la ferida.
És cert que els escriptors tenim la pell fina i més encara quan acabem de treure a la llum el que ens ha costat anys de feina. Té tot el dret, el lector, a emetre les opinions que desitgi, per això el volem, però és curiós aquest tipus concret que fa esforços per arribar a l’autor no per donar-li la seva opinió sobre la trama, l’estil, els personatges o la temàtica de fons de la novel·la, sinó per preguntar-li, prenent l’exemple que va posar Statovic: “¿Estàs segur que aquell any ja es feien les galetes que apareixen a la pàgina 34? Perquè jo vaig treballar en aquesta fàbrica i resulta que no les vam començar a produir fins a dos anys després”. I en la fràgil vulnerabilitat de l’escriptor en postpart creatiu això es converteix en una sentència de mort: anys barallant-se amb cada frase, cada paraula, cada punt i cada coma de les mil pàgines del manuscrit i no va ser capaç de detectar un error tan imperdonable. Automàticament es converteix en el pitjor escriptor del món.
Sobre aquesta fragilitat de l’escriptor quan ha d’enfrontar-se al públic i de l’esquizofrènia que suposa compaginar els dubtes propis de la creació artística amb la defensa de la mateixa obra, Víctor Català ens va deixar una lliçó magistral en el pròleg de 'Caires vius', ara editat per Club Editor en un tercer volum de contes que també reuneix els d’'Ombrívoles' i 'Drames rurals'. Diu l’empordanesa que l’artista, “per la seva eterna inclinació a l’ideal, sent més que ningú la flaquesa de la seva obra, mesura amb més equitat que els altres l’enorme distància que va de la petitesa realitzada a la grandesa desitjada” i com en aquest estat de debilitat ha d’afrontar les crítiques. L’autora continua explicant que en aquestes circumstàncies el que és difícil és que el creador sàpiga distingir el judici pertinent de l’arbitrari. La seva conclusió és que en la majoria de casos més val escoltar la pròpia intuïció i fer cas omís dels lectors disposats a burxar a la ferida més dolorosa. Consell molt pertinent en temps de xarxes socials i ofesos de tot tipus.
