Trobar solucions que vagin a l'arrel

Creixen les notícies sobre menors no acompanyats que protagonitzen delictes de carrer o, fins i tot, alguns crims sexuals abominables. I segueix, o creix, la insistència de molts sectors a classificar-ho com un problema de seguretat ciutadana. Malgrat la gravetat i el rebuig que aquests actes provoquen, el perjudici a les víctimes i a la ciutadania, l’anàlisi ha d’ampliar el focus: el problema no és només de seguretat ciutadana sinó també de seguretat comunitària i individual. És a dir, els menors que cometen aquests delictes continuen sent víctimes. Els parlo des d’una perspectiva que bé podria encaixar en el realisme polític de la seguretat: ningú estarà segur mentre hi hagi col·lectius que no ho estiguin.

Les ciutats han de ser segures per als qui hi viuen i també per als qui les visiten. Els menors no acompanyats no estan de visita. No són turistes ni viatgers. Com a menors, són responsabilitat de les nostres institucions. Com a residents, el seu benestar és també responsabilitat de tots. I allà és on s’ajunta la seva possible doble condició: com a víctimes de multitud de desigualtats i com a possibles responsables de danys posteriors.

Un menor no acompanyat (‘mena’) és algú que deixa enrere la seva família i lloc d’origen per diferents motius. Aquest lloc d’origen és un país on no veu possibilitat d’estudiar, treballar o guanyar-se la vida. Si això és cert o no, no importa per a l’anàlisi ja que la percepció individual o col·lectiva provoca aquest efecte. Aquí ja hi trobem la primera desigualtat. ¿Imaginem els nostres nens fugint sols a un altre país per buscar oportunitats? No, perquè en principi ningú deixaria un lloc on tens assegurat l’accés a l’educació, a uns mínims alimentaris, de salut o de benestar.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Quan el menor decideix migrar, ho fa sense familiar o adult pròxim que l’acompanyi i allà segueix el seu periple com a víctima: cauen en xarxes de tràfic d’éssers humans, pateixen agressions de tot tipus, són tractats amb por, desconfiança i hostilitat en el seu camí cap “al nord”. Són invisibilitzats. Quan finalment arriben a alguna destinació, són ficats en centres sense prou recursos, on els educadors no poden donar l’atenció que necessiten, on no hi ha personal per treballar i desmuntar els mals hàbits o conductes que han anat adquirint com mecanismes de supervivència. Cada dia surten al carrer a passar el temps. No s’espera res d’ells i han deshumanitzat la societat que els rep, no els acull. I perquè són les maneres de sobreviure que coneixen fins ara.

Sense deixar de banda la part policial del problema, s’han de trobar solucions que vagin a l’arrel: a la situació dels menors, les causes de la seva migració, de la seva arribada, tractar el que han viscut i patit i oferir opcions adequades a la seva edat. Només així, podran convertir-se en cociutadans nostres i estar segurs a les ciutats d’acollida. I així estarem tots segurs.