Ciència
Mirant les estrelles
Una base lunar permanent seria un banc de proves per veure com ens adaptem a condicions extremes
ciencia
Soc poc corporativista. Per suposat que crec que la investigació en Epigenètica i Genètica és molt important, i per extensió, tota l’àrea de la Biomedicina, però també considero com a mínim igualment de rellevants i necessitades de més finançament altres àrees de la Ciència com la Física, la Química i fins i tot la investigació en Humanitats. Un dels motius és la meva tendència a interessar-me per diversos temes al mateix temps, suposo que encara són restes de la curiositat immensa per les soses que tenia quan era un nen. Per exemple em sembla apassionant el món de l’astrofísica, la cosmologia i els viatges espacials. Una explicació del meu interès és que és molt difícil canviar el comportament humà, molt més que modificar el de les cèl·lules, per tant o en carregarem a mig termini el planeta o eventualment el planeta acabarà amb nosaltres.
Com m’agradaria que l’Homo Sapients seguís fent de les seves, segurament impulsat pels anomenats gens egoistes segons Richard Dawkins, la solució és estendre la nostra grandesa i petitesa a altres planetes. Establir colònies humanes més enllà de la Terra. El primer pas ha de ser tornar a la Lluna. Ja fa masses anys que no la visitem. Aquests vols tripulats amb allunatges, han d’anar seguits de l’establiment d’una base permanent a la superfície lunar. Serà el nostre banc de proves per veure com ens adaptem a les condicions extremes.
L’astronauta i el seu germà bessó
Part d’aquest treball ja s’ha fet des de l’Estació Espacial Internacional, on solidàriament diversos països del món mantenen aquesta estructura en òrbita permanent al voltant de la Terra. Qui pogués visitar-la! Suposo que m’hauria d’operar de la miopia i deixar de marejar-me, més provable el primer que el segon. Aquesta estació va ser visitada en la ficció per un dels protagonistes de la telesèrie “Big Bang” originant memorables comicitats. En el món real, per dir-ho d’alguna manera, hi ha hagut un cas de visita a l’estació espacial interessant: era un astronauta que va passar un temps prolongat a la mateixa i tenia un germà bessó a la Terra. Quan el primer va tornar al nostre planeta blau i verd, es van analitzar diversos paràmetres biològics i ara és més diferent al seu germà purament terraqüi. L’exposició a les radiacions i ingravidesa el canvien, causant alteracions en el pes, alçada, densitats òssies i funcionalitat ocular. Aprenguem de tots aquests casos si un dia volem anar més lluny, traslladar-nos al barri adjacent: Mart.
Existeixen molts obstacles per trobar un planeta habitable, arribar-hi i després tenir èxit en el mateix com a espècie. D’entrada, sembla ser que al voltant de la Terra estem acumulant deixalles espacials diverses, aquests fragments, si continuen augmentant podrien ser perillosos. Després hauríem de repensar quin combustible seria el més adequat. Tot el que val la pena sembla estar molt lluny (exoplanetes). Seria bonic utilitzar l’híper-espai com Han Solo a “La Guerra de les Galàxies” i desplaçar-nos a la velocitat de la llum, però despertem-nos d’aquest somni. Potser podríem aprofitar un “forat de cuc” perquè en un Univers no pla poguéssim abastar altres sistemes solars o galàxies massa llunyanes. Tot això és ara ciència ficció. I ens limitem a mirar amb cert interès la bonica foto del forat negre recentment divulgada. I fem memes sobre la reacció d’una de les investigadores que va contribuir a aquella imatge, la Dra. Katie Bouman.
Els humans som així i el joc forma part del nostre aprenentatge. Després ens sorprenem amb l’Oumuamua, el primer asteroide de l’espai interestel·lar demostrat que va passar junt a la Terra i va marxar del Sistema Solar. Per la seva forma allargada i esvelta ens imaginem que en realitat és una nau espacial intergalàctica disfressada enviada per una altra civilització alienígena que també busca una nova llar. Com nosaltres igual hem de fer algun dia. No deixa de ser irònic per aquells fans de les teories conspiradores que l’Oumuamua passés de llarg, potser el nostre planeta no els va semblar digne de ser colonitzat. Mentre no pugui estudiar exobiologia (l’anàlisi de mostres biològiques de procedència no terràqüia) seguiré llegint les novetats en els altres camps de les ciències de l’Univers. Si tenen temps, siguin turistes de la Ciutat de l’Espai de Toulouse o visitin Cap Canaveral a Florida. O gaudeixin de les excel·lents investigacions realitzades a l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC). Seguim somiant.
