Quatre quadrants

Cada generació té un instant fundacional que defineix el sentit del seu futur. I per a l’‘Espanya dels baby boomers’, el que es va decidir diumenge sembla ser aquest moment. I tot i que els fets històrics se succeeixen, reduint la seva excepcionalitat a mesura que el temps s’esvaeix, això no obsta per considerar que, pel que fa a la pròxima dècada almenys, el que va passar el 28-A serà crític per a ells, i per a tothom.

Aquest caràcter el defineix la intersecció de dues línies profundes de fractura que divideixen el país: dreta-esquerra i nacionalisme espanyol-independentisme català. Sempre hi han sigut. Cert. Però potser mai, aquests últims anys, ens havien polaritzat tant.

Un aire de ‘déjà vu’

En l’àmbit social, el que ens espera té un aire de ‘déjà vu’: atur estructural, temporalitat, salaris, igualtat, pobresa, immigració, educació, inversió en I+D, dependència o pensions són deures pendents, la solució dels quals passa per reformes en el model productiu i laboral i l’Estat de benestar.

En aquest àmbit, es poden criticar la temporalitat, els salaris baixos, els problemes del sistema educatiu o la immigració excessiva. Però són cares de la mateixa realitat: un teixit productiu de baixa qualitat que, per això, no necessita formar específicament bona part dels seus treballadors. O es poden denunciar les pensions reduïdes i la no-aplicació de la llei de dependència. O denunciar la desigualtat insuportable. Però sense unes finances sanejades i, en particular, suficients, totes aquestes crítiques són com aigua llançada al mar. Perquè un canvi substancial en aquests aspectes només es pot abordar amb millores fiscals: avui els ingressos públics se situen en el 36% del PIB, uns 10 punts per sota de la mitjana de l’eurozona (i 100.000 milions menys de recaptació). Amb recursos com aquests, difícilment es poden plantejar canvis de gran calat. I, sense aquests, la globalització, el canvi tècnic, la desigualtat i l’envelliment, els nostres particulars genets de l’Apocalipsi, no auguren res de bo. Però pel que fa als diners, no es poden esperar modificacions de pes: la nostra llarga tradició d’una pressió fiscal reduïda no és casual, perquè respon a una societat en què el paper de l’Estat sempre ha sigut menys rellevant que als països del centre d’Europa.

I el mateix passa amb la qüestió nacional, fins i tot més difícil de resoldre pels sentiments que hi ha subjacents. En un extrem d’aquest eix d’identitats nacionals és difícil imaginar una suavització de la cridòria nacionalista espanyola: l’auge de Vox, i el seguidisme que el PP i Ciutadans n’han fet, ofereix, després de la batalla electoral, un paisatge de molt difícil entesa. Perquè amb aquest discurs incendiari, no ho oblidem, la suma de les tres dretes s’acosta als ¡10 milions de vots! A l’altre extrem, el de l’independentisme català, amb el judici en marxa i les sentències pendents, tampoc surten bolets quan plou: les seves dificultats per abaixar el diapasó i buscar un nou encaix dins l’Estat espanyol són, ara com ara, insuperables.

S’ha de reconèixer, no obstant, que el que es va decidir diumenge permet visualitzar una certa via de solució: que l’esquerra presideixi el país, apunta a allò tan orteguià, i tan poc satisfactori, de la «conllevancia». Quin remei. Qui esperi remeis més definitius s’emportarà un desengany: ni existeixen ni se’ls espera. Però el punt de partida per avançar en aquest front hauria de ser el reconeixement que parts substancials de l’Estat no participen d’un projecte comú: els resultats a Catalunya, amb un 40% de l’electorat votant opcions independentistes, així ho indiquen. I el mateix passa al País Basc.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

¿Hi ha esperança? Sigui quin sigui el quadrant en què vostè s’ubiqui, hi ha poques solucions immediates. O, més ben dit, cap. Atès el temps que fa que estem empantanegats en aquests problemes, la millora serà molt lenta, si és que es pot avançar una mica: per a problemes de tanta substància no existeixen dreceres.

Però aquí cal reconèixer que el president Sánchez té avantatge. El seu reconeixement de la necessitat de reconstruir, i ampliar, un Estat del benestar més digne que l’actual, i la seva voluntat explícita d’arribar a una via de solució de les tensions identitàries, constitueixen un bon punt de partida. Les dues actituds són una condició necessària per a qualsevol progrés. Però, ja saben, sovint no n’hi ha prou de complir les condicions necessàries. I les suficients són, sempre, molt més complexes d’arribar. Bona sort, president. La necessita. La necessitem.