Anar al contingut

Després dels 24 escons de Vox

No hi ha motiu per a l'alegria

No hi ha motiu per a l'alegria

Sonia Andolz

Si el PP i Ciutadans opten ara per virar cap a posicions més radicals, la ultradreta haurà guanyat

Fa unes setmanes vaig visitar les institucions europees al costat d’altres analistes d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA. D’entre les múltiples reunions que vam tenir amb representants i alts càrrecs del Parlament i la Comissió, dos temes eren recurrents: el 'brexit' i la pujada de l’extrema dreta a Europa. Amb les eleccions generals espanyoles al calendari, el nom de Vox ja era habitual als passadissos del Parlament. Preocupaven dues coses: el final de l’anomenada excepcionalitat espanyola (el no haver tingut fins ara representació parlamentària d’ultradreta) i les noves majories que es formaran a Brussel·les després de les eleccions europees.

Des d’ahir a la nit, Espanya ja té oficialment un partit d’ultradreta amb representació. Més de dos milions i mig de persones (2.677.173) van recolzar la candidatura d’Abascal. Malgrat que l’entrada de Vox al Parlament no ha sigut tan forta com alguns sondejos apuntaven, que tantes persones els hagin recolzat ens hauria de fer reflexionar i molt. La por ha funcionat i la mobilització sembla haver evitat un escenari horrífic on molts passàvem a ser objecte d’atacs i a veure els nostres drets limitats o eliminats, però no és suficient.

Els 24 escons de Vox permetran a la formació una mica d’influència. Fins i tot pot ser que el PP i Ciutadans entenguin malament la lliçó i s’escorin cap a la dreta. Quan un agita la bandera de l’odi, de la mobilització contra alguna cosa, del discurs etnicista i excloent; quan un se centra en atacar a altres –nacionalistes, progressistes, feministes–, crea unes expectatives de sang i suor, d’“acabar amb les rialletes” de qui considera enemics polítics, d’imposar-se per la força per tornar a l’ordre, al correcte, al purament espanyol. I quan tot això no dona el resultat esperat, aquestes ànsies de força, venjança i imposició són difícils de calmar.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Si el PP i Ciutadans opten ara per virar cap a posicions més radicals, la ultradreta haurà guanyat. Fa mesos que estan marcant l’agenda, aconseguint que parlem dels temes que volen o que ens preocupem pel que diuen que seran les seves prioritats. En aquest sentit, ja han aconseguit una victòria. Si Casado venia radical de casa o s’ha tornat més intolerant per l’efecte Abascal no està clar, però el líder del PP ha optat en alguns temes per un gir cap a posicions més conservadores que el partit havia rebaixat els últims anys. Si segueixen aquest camí creient que així recuperaran els vots perduts, s’equivocaran. El seu espai polític natural ampli és en el centredreta. Un espai conservador, però no radical, més en la línia dels grans partits conservadors europeus del grup popular que de les noves fornades d’Orbán, Salvini o Le Pen.

La ultradreta és ja present a 23 dels 28 parlaments nacionals europeus i fins i tot ha aconseguit arribar al poder en alguns, però continua representant, i esperem que així segueixi, una minoria política. Els percentatges se situen entre el 3,7% d’ELAM a Xipre i el 49% de Fidesz a Hongria, però la mitjana es troba entre el 10-20%. Així, el 10,3% dels vots entra dins del que veiem a la resta d’Europa.

Han arribat per quedar-s’hi

¿Això significa que ho hem de normalitzar? No, en absolut. Acollir i assimilar aquestes opcions com a legítimes és un error. Són vàlides, com a preu a pagar en democràcia, però qui defensa eliminar drets fonamentals, qui persegueix catalogar les persones en funció de la seva proximitat amb l’home blanc europeu, que promou l’odi i la força per sobre del diàleg i la convivència suposa un atac a les bases de la democràcia i de la mateixa Unió Europea.

Europa no pot continuar celebrant aniversaris i commemoracions dels horrors de la segona guerra mundial mentre assisteix impassible a un retorn d’una part dels discursos que ens van portar fins allí. Qui diu Europa diu tots. No podem seguir endavant avui com si no hagués passat res ahir. No hi ha motius per a l’alegria, només per a l’alleujament. Que aquest alleujament no ens faci perdre de vista el focus: la ultradreta ha arribat i es queda per a almenys quatre anys així que totes les persones que vam sortir ahir a votar altres opcions tenim una responsabilitat: no creure que amb el nostre vot ja complim. Continuar atentes, exigint el compliment de tots i cadascun dels nostres drets. Rebutjant la confrontació i l’odi i apostant pel desacord i la confrontació d’idees. Només així la ultradreta caurà pel seu propi pes.