Pactes postelectorals
Albert Rivera és el gran enigma
El lider de Ciutadans és menys valorat que fa un any i ha comès errors, però després de les eleccions el seu paper pot ser clau
zentauroepp47809057 maria titos opinion190419173748
Quan Albert Rivera va sortir diputat de Cs a les eleccions catalanes del 2006 va semblar una ocupació precària. Era líder, sí, però d’un nou i diminut grup que es definia com antinacionalista, liberal progressista i havia sabut cridar l’atenció fotografiant-se nu, però púdic, per a un pòster electoral. El seu ascens ha sigut espectacular. De tres escons catalans el 2006 i el 2010, a nou el 2012, 25 el 2015 i 36 el 2017 (aquest últim any amb Inés Arrimadas de candidata). I a Espanya va passar del no-res a ser el quart grup parlamentari el 2015 i el 2016 amb 32 diputats.
En aquest trajecte Rivera ha sigut tan fidel com mutant respecte als seus orígens. Antinacionalista català, sí –i a la seva oposició a la radicalització del catalanisme deu la seva carrera– però també cada vegada més nacionalista espanyol. Liberal progressiu, sí, però en evolució cap a la coherència (fitxatge de Luis Garicano) i després a la dreta (eliminació del programa dels vestigis socialdemòcrates). Capacitat per cridar l’atenció, moderant-se. Ara ja no es despulla, sinó que s’empolaina de pròsper motorista.
Fa un any, amb un Govern de Rajoy desgastant-se, amb un PSOE, primer en guerra interna i després amb Pedro Sánchez fora del Parlament, Albert Rivera era el líder més valorat i l’estimació de vot de Cs rondava el 30% (la mateixa que ara té Pedro Sánchez). I Rivera va canviar d’ambició. No volia ja un partit frontissa liberal que pogués pactar a esquerra o dreta (el 2016 ho va fer amb Sánchez i després amb Rajoy) sinó substituir el PP com la primera força del centredreta.
Però la moció de censura el va agafar amb el peu canviat. El PP havia rebut via judicial el càstig per corrupció que políticament fins aleshores havia sabut evitar. Sánchez es va agafar a la Gürtel i va guanyar la moció. Per perspicàcia, saber caçar el moment i ‘vellesa’ de Rajoy. Rivera no saber d’on venia el vent i no va saber ni abstenir-se.
I de sobte, passat l’estiu, va veure que Sánchez li havia arrabassat l’estatus de polític més valorat i que per satisfer la seva ambició havia de lluitar contra Casado –que, al contrari que Rajoy, era de la seva mateixa generació– el lideratge conservador. Conseqüència: antisanchisme radical, gir a la dreta i exigència d’un nou 155 més llarg i dur per a Catalunya. I l’autoconfiança, les extravagàncies de Torra i la debilitat parlamentària del PSOE el van fer creure que se’n sortiria.
Després de les eleccions d’Andalusia, Rivera no va reaccionar al pacte del PP amb Vox. I va anar amb Casado i Abascal a la plaça de Colón. Emergeix llavors la triple dreta que Casado creu que sumarà, Rivera queda atrapat i enerva els cercles liberals. També els europeus. El 155 es converteix en el gran talismà contra el PSOE amb el qual promet, per guanyar-se l’elector del PP, no governar mai.
Però Sánchez no cedeix al xantatge secessionista dels Pressupostos i convoca eleccions. Andalusia, la plaça Colón i la divisió de la dreta en tres (el PP era sempre el propietari d’aquest vot) fa que la triple dreta ja no sumi la somiada majoria absoluta. El PP es desploma i Rivera puja diputats (de 32 a 50 segons les enquestes). Però la seva estimació de vot del 15,8%, tot i que creix respecte al 2016 i es queda a menys de tres punts del PP, és només la meitat del lluent 30% de fa un any.
El gran obstacle per a un pacte PSOE-Cs és Catalunya, perquè els dos partits propugnen exactament el contrari
Rivera aguanta... però pateix. La fidelitat del vot de Cs és només del 56% (la socialista del 70%) i té fugues cap al PP (4%), Vox (11%) i el PSOE (12%) segons un estudi de transferència de vots. L’abandonament del centre té un preu que el perjudica. A ell i a tota la dreta perquè sembla que el vot d’esquerra supera ja el conservador, una cosa que no passava fa un mes.
¿Què farà Rivera si la triple dreta no suma, el que seria un fracàs, però li evitaria problemes amb els seus socis europeus? No moure’s fins després de les autonòmiques i municipals. Després... A Sánchez no li interessa repetir la ‘coalició Frankenstein’ perquè l’independentisme li va tombar els Pressupostos i no se’n pot fiar, però per força pengen. Tot i que si pot governar avalat només per Podem, Compromís i el PNB ja seria una altra cosa.
Però un pacte PSOE-Cs tindria més de 180 escons i donaria estabilitat. El món econòmic aplaudiria. El gran obstacle és Catalunya, ja que Sánchez i Rivera estan als antípodes. O encara més lluny. ¿Què decidirà Sánchez si té la doble opció? És la gran incògnita. ¿Què farà Rivera, si Sánchez tempteja alguna cosa amb el centre després de les municipals i autonòmiques? És el gran enigma.
