Podem i Ciutadans: de l'èpica a la frontissa

De la finestra oberta al canvi polític a Espanya amb prou feines en queda una escletxa. En tres anys i mig, Pablo Iglesias i Albert Rivera han passat d’acariciar el somni de ser president del Govern a resignar-se a ser el soci perquè governin els partits que van somiar substituir, engolits, sí,  per una arquitectura institucional que afavoreix el model bipartidista, però, també, o, sobretot, depèn de les plomes que es dignin elegir, pels gols en pròpia porteria que van frustrar una oportunitat  històrica. Tot semblava possible (pensi-ho: ¡potser ho va ser!) el 2015: el règim del 78 s’enfonsava, la vella política era una mica decadent, Podem i Ciutadans sostenien la mirada al PSOE i el PP, desafiadors, uns diran que des del menyspreu d’altres que des de la irreverència, disposats a devorar un sistema amb què milions d’espanyols deien no sentir-se representats.

Iglesias, a cavall de l’èpica  que va reenganxar els que havien deixat de creure en la política. Rivera, amb el discurs de la regeneració, acompanyat per la flor i nata de l’Ibex 35, que es clavava cops de colze per dir-li ‘president’ a l’estrènyer-li la mà en els esmorzars informatius dels hotels madrilenys. Hi havia senyores que baixaven dels seus balcons a Móstoles amb entrepans improvisats als mítings de Podem. Ciutadans estrenava una seu galàctica des d’on es podria governar l’imperi de la regeneració. Els dos líders es reconeixien com a iguals, compartien tertúlies a dos,debats a dos. 

I no obstant això. Els vuit milions de vots que es van colar per la finestra del canvi les eleccions del 2015 i 2016 no van ser suficients llavors per conquerir la Moncloa i ni Podem ni Cs han sabut aprofitar aquesta legislatura moguda per fer un tomb definitiu. “En quatre anys podem guanyar o fotre’ns una hòstia de proporcions bíbliques”va advertir Iglesias tot just uns dies després de les últimes eleccions generals, en una conferència en què no va ocultar l’angoixa que li produïa passar del “combat èpic entre el bé i el mal” al “mercat persa” del Congrés dels diputats. Va ser una anàlisi premonitòria. Qui sap si performativa.

Els traïdors, línia oficial

La direcció d’Unides Podem arriba el 28 d’abril amb el partit sec com un clau, el desencant de les bases i l’aspiració d’entrar en el Govern amb Pedro Sánchez, una cosa que el socialista, que tracta Iglesias com a mer “mitjancer”, no té en els seus plans. Prefereix el recolzament del podemista al de Cs per no deixar espai de creixement als morats, però sense carteres ministerials. El 2016, els que van proposar abstenir-se a canvi de forçar l’abstenció de Cs i permetre al PSOE una legislatura en solitari van ser acusats de traïdors i, alhora,purgats. 

Ara, les enquestes posen llum al desencant: la mitjana indica que perdrien quaranta diputats (de 71 a 31), tot i que ells creuen que amb els debats poden esgarrapar-ne una desena més.

Un terç del seu electorat se n’ha anat cap al PSOE. La majoria ja havien votat socialisme i ara tornen a casa. Els més joves coquetegen amb l’abstenció, perquè senten el partit de Sánchez com una cosa aliena, no confiable. N’hi ha d’indecisos, n’hi ha de fastiguejats i n’hi ha dedolguts. 

La fotografia d’Iglesias ha passat de ser present a les paperetes per a les urnes europees del 2014 a desaparèixer dels cartells electorals del 28-A. Els estudis diuen que la polèmica per la compra del xalet de Galapagar és un factor de pes en el daltabaix tot i que el partit ja estava erosionat després de la patacada de l’aliança amb IU, el ‘no’ a Sánchez i les disputes internes pel gir obrerista.

Noquejat per la moció

Ciutadans, que abans de la moció de censura acariciava la primera posició en els sondejos, s’enfronta a un 28-A poc encoratjador. La història dirà si la seva actuació en les negociacions d’aquella setmana van ser precipitades i van acabar provocant que el PNB recolzés Sánchez o no. ¿El grup basc hauria donat suport al PSOE si no hagués temut la maniobra de Cs amenaçant amb la seva pròpia moció?

Amb Sánchez ja a la Moncloa, Rivera no va aconseguir redefinir l’estratègia del seu partit. Va ser un impacte emocional i estratègic: la possibilitat d’eleccions immediates quan Cs estava dalt de tot s’esfumava. Sánchez havia promès al PNB que no cridaria a les urnes almenys en un any.

Llavors va arribar el ‘Govern bonic’ i la irrupció de Vox. Rivera va abandonar el centre en un viatge cap a la dreta que va quedar immortalitzat amb la fotografia de les tres dretes a la plaça de Colón. Avui, el 59% de l’electorat de Cs està indecís. El 21% dubta si votar el PSOE. El 18% coqueteja amb el PP. I el 10 % amb Vox. Els seus simpatitzants es mostren incòmodes amb els pactes a dreta i esquerra que pugui teixir i en els sondejos transmeten una atonia cridanera.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

La Guàrdia Civil afirma que Zaplana va teixir una xarxa de blanqueig

Les enquestes pronostiquen (de moment) que seran la tercera força, després del PSOE i el PP: de 32 diputats passarien a 49, segons la mitjana dels sondejos, en  un creixement insuficient per liderar l’arc dret. Igual com Iglesias, a Rivera el pot salvar ser la frontissa necessària per a Casado o Sánchez.

Diferent és què passa ara amb els vuit milions de votants que es van il·lusionar amb Cs i Podem, ara que la llum que intuïen al final del túnel resulten ser els fars d’un altre tren que ve de cara, parafrasejantSlavoj Zizek. On emmagatzemen el desencant. I fins quan.