Notre-Dame

París és una ciutat fàcil, és fàcil enamorar-se’n, és fàcil enamorar-s’hi, és fàcil ser-hi feliç. Hi ha ciutats magnífiques però més tancades, més lentes i antipàtiques, però París és captivadora des del primer moment, la felicitat és a l’abast de la mà, com amb algunes persones.

No conec ningú a qui no li agradi París i que no hagi establert al visitar-la una relació personal amb la ciutat. “La meva llibreria, el meu restaurant favorit, el meu carrer favorit”, t’expliquen al tornar, com si fes anys que recorren els seus carrers. I així és, París és un d’aquests llocs que un visita moltes vegades abans d’haver-hi posat un peu. 

Jo vaig anar per primera vegada a París als 7 anys. Al vestíbul de casa hi havia uns quadrets i quan li vaig demanar a la mare que anéssim de viatge a París, em va dir: “Quan tu o el teu germà arribeu a l’altura d’aquests quadres, anirem a París”.  Hi vam arribar (abans del previst, el meu germà és altíssim i jo no soc baixa) i la meva mare, que sempre complia les seves promeses, ens va portar a París.

Dilluns, davant de les imatges de l’incendi de la catedral vaig sentir el mateix dolor profund, la mateixa urpada al cor que quan l’ISIS va intentar (i va aconseguir, en part) destruir Palmira, l’antiga ciutat del desert de Síria, la mateixa desolació al no poder fer res per salvar una cosa que considero de la meva propietat, com els meus llibres o els meus àlbums de fotos.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Jo no crec que tot desaparegui ni que tot s’acabi. Sabem que algun dia morirem però pensem que ens sobreviuran no només algunes persones estimades sinó també edificis, llocs i obres d’art, i que en tots quedarà alguna cosa de nosaltres, dels nostres ulls que els van recórrer, dels nostres cors que els van estimar. En el cas de Notre-Dame ha desaparegut un tros (la meravellosa, insubstituïble estructura de fusta) de la ciutat que van veure Proust i tantíssims d’altres, coneguts o anònims. Caminem pel món agafant aquest fràgil fil, les oliveres de Delfos, un carrer empedrat a Cadaqués, el Poseidó del Museu d’Atenes, la capella dels Medici. Estem més o menys disposats a acceptar la nostra mort, però no ho estem en absolut a acceptar la desaparició de certes coses i llocs. Em sembla just saber que jo moriré i que el campanar de Cadaqués seguirà allà, em sembla bé, hi estic d’acord. Però la idea que desaparegui el món en què hem viscut, els carrers que hem recorregut, les obres d’art que ens constitueixen com individus però també com a part d’una cosa gran (europeus, éssers humans, persones) són inacceptables.

Que Notre-Dame segueixi dret fa que la mort (tot i que de tota manera sigui una putada majúscula) em sembli més tolerable.