Conta'm un conte

L’1 d’octubre va generar tal onada d’indignació que el 3 d’octubre va propiciar la mobilització de protesta més gran mai viscuda a Catalunya. El PP estava noquejat. El PSOE va olorar el desconcert del seu adversari. Atès que molts dels seus alcaldes, a Catalunya, van mostrar públicament la seva indignació davant unes imatges que van sacsejar l’opinió pública. No només a Catalunya. També a Europa.

I aquell mateix 3 d’octubre, el PSOE de Pedro Sánchez va prendre la iniciativa i es va afanyar a presentar una moció al Congrés per reprovar la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, que avui és sòcia d’un conegut bufet d’advocats, el mateix bufet que, en el seu moment, el Govern del PP, quan pintaven bastos, va ajudar. Van justificar aquesta moció pel despropòsit de l’operatiu, que, sens dubte, vist el que es va veure, va ser un fracàs. Malgrat que Marchena, el magistrat que mana al Suprem, defuig veure qualsevol visionat de qualsevol imatge sobre el que va passar. De manera que els policies i guàrdies civils que fa dues setmanes que declaren poden donar llibertat a la seva imaginació i recrear una espècie d’enfrontament amb hordes bàrbares que mostraven la ‘cara de l’odi’.

Marchena escolta el relat commovedor d’uns angelicals senyors assetjats per uns ciutadans més dolents que el dimoni. I no permet cap prova que deixi en evidència el seu relat. Recorden aquell èxit de de Celtas Cortos: ‘Cuéntame un cuento y verás que contento. Me voy a la cama y tengo un lindo sueño...’

Doncs se li haurà depreguntar a Xabier Barrena, redactor d’EL PERIÓDICO, a qui van obrir el cap davant d’una escola i que, un cop a terra, van trepitjar. Més o menys el que va explicar Enric Millo, però sense el Fairy. És clar que el subordinat de Santamaría de vegades sembla inspirar la frase del meu amic Maxi Calero quan diu "té el coneixement just per posar-se la cullera a la boca". Doncs al periodista no el va enviar a l’hospital cap irada anciana ni cap jove amb cresta. Va ser la Policia Nacional que va intervenir a l’escola Ramon Llull i que el va sacsejar mentre Barrena gravava la mesurada gesta dels uniformats.

L’amic Xabier Barrena va ser un d’‘els centenars de ferits’ que va denunciar el PSOE aquell dia, públicament. I no va dubtar a responsabilitzar d’aquests fets la vicepresidenta, a la fi responsable del CNI i de l’operatiu policial. Santamaría, filla de general, va voler ser Margaret Thatcher i no va arribar a sergent del cigró. Per si fos poc, el PSOE, per boca d’Ábalos mateix, actual home fort del PSOE, es va posar les mans al cap per la imatge que Espanya havia donat a Europa; els ja habituals estirabots de Pepe Borrell tampoc és que avui ajudin precisament a millorar-la.

Canvi d’actitud

Si això estava tan clar aquell dia per al PSOE, ¿com és que avui la seva posició sobre la violència que es va viure s’assembla més a la d’Albert Rivera, el PP o fins i tot Vox? Potser per això els Ciutadans de Rivera són la parella de ball escollida per governar a Espanya o almenys això diu el gallard Pedro Sánchez.

Notícies relacionades

Judici al procés de Catalunya | Directe en 'streaming'

La fiscalia: "Això no és un judici a la policia" per l'1-O

El PSOE s’ha ficat de ple en un procés de revisió històrica dels fets que van tenir lloc. Els mitjans de la dreta encara continuen allargant allò que l’11-M va ser ETA qui va actuar. Però aquell dia l’autoria de l’atemptat condicionava la victòria. Si eren els islamistes, el PSOE treia partit. Si era ETA, qui treia profit era José María Aznar. La diferència és que avui a Espanya no hi ha aquesta dicotomia, pesquen en el mateix calador d’un nacionalisme espanyol molt transversal (només s’ha d’escoltar l’última disquisició de Cayo Lara) que coincideix que aquí només hi pot haver uns culpables. I aquests són els perillosos ciutadans que aquell dia van anar a votar. I, per això, els dirigents polítics i socials que avui s’asseuen al banc dels acusats, i per qui es demanen penes que significarien podrir-se per tota la vida a la presó, continuen a la presó i hi continuaran.

Autor d’‘Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures’.