Anar al contingut

Dues mirades

Caos i harmonia

Enric Fontcuberta

Caos i harmonia

Josep Maria Fonalleras

Hi ha un tipus d'atracció fatal, enigmàtica, inquietant, a les peces de l'exposició de Max Beckmann al CaixaForum

Hi ha unes quantes peces memorables, a l’exposició de Max Beckmann al CaixaForum. El delicat retrat de Quappi, la seva dona, amb un suèter rosa, fumant. O el tríptic dels argonautes, amb aquells mariners nus i l’escala per on puja un atlant deformat. O l’home que cau, que té ressons de l’Ícar de Brueghel, amb el mar de fons. Té raó Tomàs Llorens quan diu que la pintura de Beckmann és “dura, innovadora, excitant, alhora que dramàtica i terrible”. I que, responent a l’esperit de l’època (el zeigeist), s’allunya de tots els corrents per conformar un corpus singular.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Hi ha un tipus d’atracció fatal, enigmàtica, inquietant, que té a veure amb dos aspectes de la seva pintura que m’ajuda a veure un amic meu artista, Marc Vicens. Un és la desproporció de les formes. Precisa i controlada, per tal que no sembli una caricatura; i prou exagerada en la distorsió, perquè s’allunyi del realisme. Peus un pèl massa grossos o mans un pèl massa estilitzades, en combinació amb uns cossos que es debaten entre l’harmonia i el caos. I, després aquella acumulació barroca en un univers claustrofòbic, com passa amb els jugadors de rugbi (una mena de davallament de la creu, a la Rubens), com si els personatges o les natures mortes incrustats en un marc volguessin fugir-ne i s'haguessin de conformar-se amb l’asfíxia. “Fer visible l’invisible per mitjà de la realitat”. Ho diu el mateix Beckmann: “El misteri essencial de l’ésser”.

Temes: CaixaForum Art