Anàlisi

'Tot està pensat'

Amb el precedent del 'cas Demirtas', imagineu-vos el que podria pensar el Tribunal d'Estrasburg amb la teoria de la 'rebel·lió postmoderna' del procés

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp47616169 graf3979  madrid  03 04 2019   imagen capturada de la se al 190403200242

zentauroepp47616169 graf3979 madrid 03 04 2019 imagen capturada de la se al 190403200242

La frase que intitula aquest article –“tot està pensat”– es va sentir moltes vegades a Catalunya a finals del 2017, abans i després de la declaració d’independència. Venia del sector independentista i volia dir que els líders polítics ho tenien tot planejat perquè la independència arribés finalment.

No soc amic de creure el que no veig demostrat amb proves, i per això des del principi em va semblar tan forassenyada la idea del ‘tot està pensat’ com –per la mateixa raó– la hipòtesi de la rebel·lió/sedició que encara manté nou polítics presos, el que podria sotmetre les decisions judicials espanyoles a una nova clatellada externa, aquesta vegada del Tribunal Europeu de Drets Humans.

El precedent del ‘cas Demirtas’

I és que, en la sentència del recent ‘cas Demirtas’ –que encara s’ha de confirmar–, el Tribunal d’Estrasburg va ser especialment contundent en un assumpte que recorda massa el dels polítics independentistes. Demirtas és un diputat d’un partit kurd que va cridar a la defensa ambiguament pacífica a la gent del seu territori amb motiu de la invasió de l’Estat Islàmic de zones limítrofes a la seva zona de residència, acusant Ankara d’inacció. Aquesta crida es va saldar amb una insurrecció que va tenir com a resultat mig centenar de morts i centenars de ferits. Les autoritats judicials turques, pocs mesos després del cop del 2016, van detenir Demirtas i diverses persones més, els van acusar de “terrorisme” i van modificar la legislació per treure-li la seva immunitat de diputat. Inútil va ser la defensa davant dels tribunals Suprem i Constitucional turcs.

El Tribunal Europeu de Drets Humans va deslegitimar la justícia turca en un temps rècord –una mica més d’un any–, no per discutir la imputació, sinó per recordar que Demirtas va acudir sempre a les crides de la justícia i va viatjar diverses vegades a l’estranger sense escapar, per la qual cosa no hi havia risc de fuga. A més, va qüestionar-ne la presó perquè els tribunals turcs no havien reflexionat detalladament sobre mesures alternatives a la presó. I finalment, per tractar-se d’un diputat, amb tot el que això suposa de restricció del dret a la participació política, especialment rellevant en una democràcia, com recorda el tribunal. El tribunal d’Estrasburg conclou amb una greu acusació: els tribunals turcs van fer seva la línia política presidencial i van restringir el debat polític amb la presó de Demirtas.

Després de la declaració de Ferran López... ¿què? Atès que, òbviament, res estava pensat el 2017, no es pot ni endevinar el que Puigdemont esperava que passés, una rebel·lió postmoderna, o una insurrecció 2.0, és a dir, res

Espanya no és Turquia, ni el seu president ni la seva situació institucional s’assemblen –per fortuna– absolutament en res. Però sí que s’advertiran coincidències evidents en els paràgrafs anteriors amb el cas del procésCap policia declarant en el judici del procés ha descrit res que tingui a veure amb la violència que es va produir al Kurdistan. Doncs bé, l’important és que aquesta violència autènticament insurreccional va portar el Tribunal Europeu de Drets Humans a ratificar provisionalment la imputació de “terrorisme”, però no el va impedir declarar la total il·legitimitat de la presó de Demirtas, malgrat aquesta gravíssima imputació. Imagineu-vos el que podria pensar el Tribunal d’Estrasburg amb la teoria de la ‘rebel·lió postmoderna’ del cas del procés, i el que podria dir de les presons provisionals adoptades amb aquest fonament.

Notícies relacionades

Una curiositat derivada de la contundent declaració de Ferran López ha sigut que, efectivament, no només la fiscalia manté que és “rebel·lió” organitzar manifestacions al carrer que provoquin aldarulls que puguin tenir –òbviament no podien tenir-lo– com a resultat la independència per la força dels fets. Resulta que Carles Puigdemont també va haver de tenir en algun moment aquesta mateixa teoria, ja que pensava declarar la independència si es produïen aquests aldarulls l’1-O, com així va ser. I després d’aquesta declaració... ¿què? Atès que òbviament, no tot, sinó que res estava pensat, no es pot ni endevinar el que esperava que passés. Potser una rebel·lió postmoderna o una insurrecció 2.0. És a dir, res. Fins i tot el mateix declarant ha dit que la frase de Puigdemont podia ser una ‘boutade’, com en el dia d’avui ja sembla evident.

El Tribunal d’Estrasburg també afirmava en aquesta sentència que com més avançat està el procés i més pròxima està la sentència, majors són les oportunitats de reconsiderar la presó provisional en vista de les proves ja examinades. Tant de bo es produeixi aquesta reconsideració. Francament, la teoria de la rebel·lió/sedició ja només sembla ser al cap d’aquells que desitgen un dur càstig.