Anàlisi del judici al procés
Els policies no són jutges
En el procés dels polítics catalans veiem un nivell de connexió molt alt entre les hipòtesis policials, les desplegades per la fiscalia i, sobretot, pel jutge d'instrucció
zentauroepp47554700 maria titos190329232958
La nostra vigent llei d’enjudiciament criminal data de 1882. És la norma que disciplina els processos penals a Espanya. És una llei moderna en alguns punts per a la seva època però que en l’actualitat, per culpa de molt desencertades reformes, es troba prematurament envellida, gairebé a punt del col·lapse en tants punts.
Aquesta llei ve precedida d’un text de l’època que anuncia les seves intencions. Aquesta anomenada "exposició de motius" la va firmar un ministre de Justícia que avui té plaça a Madrid, molt a prop del Tribunal Suprem: Manuel Alonso Martínez. Es desconeix si, a més de firmar-la, la va redactar ell mateix, encara que altres textos del personatge podrien confirmar-ho, però aquesta és una altra qüestió. Diversos ministres de Justícia de la nostra època l’han intentant emular, sense èxit.
El fet és que aquest text és bastant bo, i en general molt més correcte que la mateixa llei. Però per al que ara importa, conté un passatge que il·lustra molt bé una part extraordinàriament rellevant del que ha passat en el judici del procés:
De veritat d’artifici a veritat legal
"[...] En absència de l’inculpat i el seu defensor, els funcionaris que intervenen en la instrucció del sumari, animats d’un esperit recelós i hostil que s’engendra en el seu mateix patriòtic zel per la causa de la societat que representen, recullen amb preferència les dades adverses al processat, descuidant algunes vegades consignar les que poden afavorir-lo; [...] al compàs que avança el sumari es va fabricant inadvertidament una veritat d’artifici que més tard es converteix en veritat legal, però que és contrària a la realitat dels fets i revolta la consciència del processat; [...] arribat al plenari, [l’acusat] vol defensar-se, [però] no fa més que forcejar inútilment, perquè entra a l’arena ja vençut o almenys desarmat".
En l’època, el problema descrit afectava la tasca dels jutges d’instrucció, perquè no hi havia una policia professionalitzada com la que tenim avui dia. Però exactament aquests mateixos mals afecten avui sobretot aquesta policia, massa acostumada a iniciar de pròpia autoritat investigacions que només comuniquen als jutges quan legalment les seves autoritzacions són estrictament necessàries. Però si no necessiten aquestes autoritzacions, treballen sols, controlats únicament per si mateixos, comprometent el dret a la intimitat de les persones i la seva presumpció d’innocència d’una manera greu que, excepte en un parell d’excepcions gaire assenyalades, no ha cridat tant l’atenció de la jurisprudència ni dels legisladors, que haurien d’haver elevat fa bastant temps el nivell delscontrols externs de l’activitat policial.
Per a la garantia dels acusats, potser tot hauria sigut diferent sense els notables compromisos funcionals i ideològics amb la unitat d’Espanya
I és que el problema és just el que anuncia aquest text de 1882. La policia s’entusiasma en les seves investigacions, d’altra banda com qualsevol altre professional que fa la seva feina amb tenacitat. I víctima d’aquest entusiasme, convençuda prematurament de la culpabilitat d’algú, avança la investigació a l’esquena d’aquest sospitós, construint així una realitat exclusivament incriminatòria d’aquest subjecte. Aquest relat policial té una influència poderosíssima en les fases posteriors del procés judicial. Teòricament, aquest procés està dissenyat per qüestionar i depurar la tasca policial, descarregant-la d’aquest excés de zel acusador. Però la realitat és que és molt més còmode per a fiscals i jutges d’instrucció acceptar acríticament el relat policial. Si això passa, l’ acusat, certament, forceja inútilment contra aquesta teranyina de la qual ja no es pot alliberar, cosa que redunda en el fet que el nombre de condemnes és en qualsevol país molt més elevat que el d’absolucions, cosa que es sorprenent existint la presumpció d'innocència.
Hi ha fiscals i jutges d’instrucció més o menys crèduls de la tasca policial. És incòmode qüestionar la feina d’actors amb qui es treballa habitualment, però és necessari fer-ho si es desitja l’excel·lència del sistema. En aquest procés estem veient un nivell de connexió molt alt entre les hipòtesis policials i les desplegades per la fiscalia, i sobretot peljutge d’instrucció, així com un notable grau de compromís, no tant constitucional, sinó ideològic, amb la unitat d’Espanya. Potser tot hauria sigut diferent sense aquests compromisos funcionals i ideològics. El cert és que en aquesta instrucció va triomfar el relat policial malgrat tots els seus riscos ja referits des de 1882. Tant de bo aquests defectes evidents no arribin a la sentència. Això és el que va voler, sens dubte, Alonso Martínez. Depèn de set jutges.
Tribunal Suprem Referèndum a Catalunya Independència de Catalunya Judici del 'procés' Polítics catalans presos
