Sánchez va amunt

Pedro Sánchez no és un estadista però sí un gran equilibrista. Passa la maroma com ningú. Aquesta característica, que en altres circumstàncies li podria costar cara, és la clau del seu ascens i, si els pronòstics intuïtius no fallen, d’una victòria que anirà més enllà dels sondejos actuals.

Victòria de rebot, per eliminació, però més contundent del que s’anuncia. Mentre el tripartit de dretes perd totes les formes, els podemites i els independentistes moderats s’arronsen tant com poden per no facilitar la campanya de la dreta. Fins i tot assumeixen el risc de no satisfer les aspiracions dels seus electorats. El radicalisme de la dreta i la moderació relativa dels altres millora les perspectives de Sánchez.

Aquestes eleccions no van de campanya, ni de programa, ni de propostes, sinó de posicionaments, de força, de marees i baixamarsposicionaments. Es tracta de saber llegir el present, d’observar que no és de flux sinó de reflux. En aquest sentit, les tres dretes i l’independentisme radical participen en una miopia similar que els porta a navegar contra corrent del moment (no se sap si de la història). Ha passat gairebé un any i mig des del punt culminant de la confrontació. Per molt que ens hi poséssim, no podríem impedir que cap onada comencés el cicle descendent una vegada ha arribat a la seva màxima alçària.

Notícies relacionades

La Verge de Pedro Sánchez

Sánchez defensa la tasca d'Iceta contra la independència

Si s’entén bé això, es veurà que la diferència d’expectatives es dirimeix pel fet d’anar o no contra corrent. No és que Sánchez i el seu seguici de ‘moderats’ –més aviat n'hauríem de dir radicals amb sordina– remin a favor de corrent. Simplement, no remen o remen fluixet, i això els atorga un avantatge cabdal davant de la resta dels que s’esforcen a revertir el sentit de l’onada descendent a còpia de remar contra corrent.

Tothom és lliure de pensar que la història avança de manera rectilínia cap a la consecució dels seus propòsits. Però com adverteixen els savis, des de Montaigne a Tolstoi o Proust, la realitat és ondulant, i l’onada del present afavoreix Sánchez, i més que ho farà amb una sola condició: que mantingui l’equilibri, com un bon surfista.