Una hegemonia irreal

La força de la distorsió

Els independentistes creuen que són més dels que són, i als unionistes se'ls ha encomanat d'aquesta percepció

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp47385607 madrid 16 03 2019  politica  manifestacion independentista e190316202115

zentauroepp47385607 madrid 16 03 2019 politica manifestacion independentista e190316202115 / JOSE LUIS ROCA

L’aparell polític de l’independentisme ha sabut teixir una hegemonia irreal no només davant els seus, sinó també davant els seus adversaris. El mèrit és innegable, construït a base de mobilització popular, propaganda, ocupació simbòlica, victòries electorals i, sens dubte, errors i injustícies de l’Estat. Tal distorsió de la realitat a Catalunya ha sigut estudiada per Adolf Tobeña (UAB), Josep Maria Oller (UB) i Albert Satorra (UPF) en un treball publicat per Scientific Research Publishing que analitza l’estat d’ànim i el perfil emocional de secessionistes i unionistes mitjançant un treball de camp que contrasten amb les dades electorals o demoscòpiques.

Notícies relacionades

La força electoral i parlamentària de l’independentisme és evident, ronda el 40% del cens. Però tan notable és aquesta força com la tendència a sobreestimar-la. Només un 0,3% dels declarats secessionistes percep el percentatge real dels partidaris de la independència, segons aquest estudi. La resta creu que la seva posició social i política és molt més aclaparadora del que diuen els números i així ho viuen. El més extraordinari és que als unionistes se’ls ha encomanat aquesta distorsió i ells també la comparteixen, per això van pel món amb cara de derrotats. Els unionistes queden retratats com a molt més confosos, cansats, espantats i desil·lusionats que els secessionistes; els dos grups només empaten quan es confessen enrabiats, se suposa que els uns amb els altres i amb la situació en general.

Després d’aquesta lectura, tot ens sorprendrà menys. L’extraordinària força emocional del sobiranisme explica la seva confiança cega en el futur, malgrat el fracàs recent i de la crisi de l’independentisme oficial, seriosament enfrontat i desorientat. Al contrari, el perfil pessimista de l’unionisme català, en les seves diferents modalitats, permet ancorar el sentiment de desemparament que molts critiquen a l’Estat, els uns per abandonament de la defensa de l’espanyolitat i els altres per desídia en la formulació de propostes de desenvolupament de la pluralitat.