Anar al contingut

Escalfament del planeta

La tragèdia del bé comú del clima

La tragèdia del bé comú del clima

Mariano Marzo

La solució als problemes que requereixen una actuació col·lectiva a escala global passa per pactes i tractats d'obligat compliment entre estats

A l’última cimera de les Nacions Unides sobre el clima, els països participants es van reafirmar en la necessitat d’evitar els perills del canvi climàtic. Però amb tota probabilitat, entre l’esmentada cimera i la que tindrà lloc aquest any, molts d’aquests actuaran de tal manera que no faran sinó accelerar les conseqüències que pretenen evitar. Aquesta contradicció entre el que diuen i el que fan s’ha repetit any rere any des de la primera cimera celebrada el 1995. És un patró de comportament que podríem qualificar d’irracional, però que pot explicar-se atenint-nos a un article titulat 'La tragèdia dels comuns’, publicat fa ja mig segle a 'Science' per l’ecologista Garrett Hardin, i en el qual es descriu el dilema que s’oculta darrere de la manera de procedir comentada.

De forma metafòrica, Hardin afirma que els pastors, impulsats per l’esperó d’incrementar els seus guanys particulars, no tenen objeccions en agregar, sense cap mena de límit, més i més animals a unes terres de pasturatge compartides amb altres ramaders. De manera anàloga al que passa en el cas del canvi climàtic, tots els pastors volen preservar la pastura tot i que cap està disposat a assumir el sacrifici personal necessari per evitar la seva desaparició. Està clar que la conservació de la pastura requereix una acció col·lectiva. I, sobre això la proposta correctiva de Hardin, per evitar que la llibertat individual en l’ús dels béns comuns porti a tots a la ruïna, és la d’establir mecanismes coercitius prèviament acordats entre els membres de la comunitat.

Els estats són els principals actors

Una diferència fonamental entre la paràbola de Hardin i el cas del canvi climàtic és que en aquest últim els principals actors no són individus, sinó els estats. Tot i que les persones que integren aquests últims poden ser influïdes en els seus comportaments per les autoritats, la humanitat no ha evolucionat organitzativament prou com per transferir la sobirania dels països a una institució única, de manera que la solució als problemes que requereixen una actuació col·lectiva a escala global passa per pactes i tractats d’obligat compliment entre estats.

Un tractat internacional que busqui estabilitzar el clima del planeta ha d’aconseguir un triple objectiu: primer, que tots els països participin, segon, que aquests aconsegueixin un acord i, tercer que l’acordat sigui reduir a zero les emissions de gasos contaminants. L’Acord de París del 2015 va assegurar el primer objectiu, el segon tan sols en part, en la mesura que es tracta d’un acord voluntari, i certament va quedar curt respecte al tercer.

Solucions més radicals

El Protocol de Mont-real, negociat el 1987 per protegir la capa d’ozó, va aconseguir els tres objectius, en part gràcies a la prohibició d’establir un mercadeig d’emissions de clorofluorocarbonis entre les parts signants i les no signants del protocol. Com a conseqüència de la prohibició, una vegada que la gran majoria de països es van adherir a l’acord, als més reticents no li va quedar cap més remei que fer el mateix. William Nordhaus, premi Nobel d’Economia el 2018, analitzava recentment la possibilitat de seguir una recepta similar per al cas del canvi climàtic. Segons aquesta, els països membres del “club climàtic” que haguessin acordat reduir les seves emissions haurien d’imposar una taxa a les importacions procedents dels països no membres per a així pressionar-los a sol·licitar el seu ingrés. No obstant, els resultats de la seva anàlisi mostraven que a mesura que les taxes al carboni augmentaven fins a arribar al nivell desitjable per estabilitzar el clima, el nombre de membres del club queia de forma radical.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

S’han proposat fórmules per minimitzar els inconvenients associats a la proposta de Nordhaus. No obstant, ha arribat el moment de contemplar solucions més radicals. L’informe especial del Plafó Intergovernamental sobre Canvi Climàtic d’octubre del 2018 suggereix que limitar l’augment de la temperatura mitjana del planeta a 1,5ºC no podrà aconseguir-se simplement reduint les emissions, sinó que requerirà retirar el CO2 ja emmagatzemat a l’atmosfera. Tota acció efectiva per combatre el canvi climàtic passa per eliminar el CO2 mitjançant processos industrials, la qual cosa transforma la solució al problema que volem resoldre, d’un canvi de comportament a un ambiciós projecte cientificotecnològic a gran escala, finançat globalment i que involucra a tots i a cada un, sense exclusió, dels sectors de la societat.