Anar al contingut

Peccata minuta

Declara Trapero

Senyal Tribunal Suprem

Declara Trapero

Joan Ollé

El major va donar, davant ,el Suprem, una magna lliçó teatral de com personatge i actor poden arribar a confondre's; es va representar magistralment a si mateix

Al llarg de més de quatre dècades, el meu ofici de director teatral ha consistit bàsicament a asseure’m en una cadira i vigilar si les paraules, gestos, mirades i silencis d’actrius i actors resulten convincents respecte als caràcters als qui representen en una situació determinada. En aquestes últimes setmanes, també des d’una cadira, he canviat escenari per televisor i m’he dedicat monogràficament a seguir les sessions del Tribunal Suprem, no per l’interès de l’obra, una fluixíssima tragicomèdia vodevilesca amb caires d’absurd, sinó per analitzar si les paraules, gestos, mirades i silencis dels compareixents s’organitzaven adequadament entre si, atorgant al personatge la credibilitat escènica que pugui portar a la plena coherència del relat.

Dijous passat, Josep Lluís Trapero, com Gary Cooper en 'Solo ante el peligro' o 'El manantial’ va donar una magna lliçó teatral de com personatge i actor es poden arribar a confondre, a fondre’s en una sola entitat sense deixar la més mínima escletxa de divorci entre ells. Sí, Trapero –galant fosc, veu de tabac– es va representar magistralment a si mateix revivint en la tristesa de la seva mirada l’aspre camí que s’ha vist obligat a recórrer des de la seva condició de major la de degradat a funcionari qualsevol comissaria. Antonio Machado parlava de "la voz de la verdad humana”, i abans-d’ahir em va semblar tornar a escoltar-la, com algunes setmanes abans la vaig sentir als llavis de Jordi Cuixart.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

També, durant la molt introspectiva declaració de Trapero, recercant policialment cada pista en la seva memòria, em van tornar aquelles paraules del vell Aristòtil, pare de la democràcia, en què sentenciava que el polícia hauria de ser el més instruït dels ciutadans, ja que d’ell depèn aplicar, en última  instància, les justes dosis de violència per garantir el bé comú. Encara més Aristòtil: "Plató és el meu amic, però més amiga és la veritat".

Dijous, Trapero, per a qui demanen mil anys entre reixes per complir el seu deure, va desmuntar amb quatre precises frases la malsana convicció de molts, alimentada pels seus líders, que un servei públic com és la policia pugui ser instrumentalitzada en nom d’un somieig, com també pretenien fer els apunts republicans confiscats al jutge i part Santiago Vidal amb el futur cos judicial català al crit de “¡Si Espanya ho fa, nosaltres també ho podem fer!”. ¿No havíem quedat que volíem separar-nos, per ser millors?

Trapero se l’ha desposseït de tot el poder, però ha guanyat autoritat, molta autoritat per a ell i els seus Mossos. Alguns cremaran les seves samarretes amb la mítica inscripció “Buenu, pues molt bé, pues adiós”, que venen a ser les paraules amb què el major es va acomiadar a Madrid del seu passat.