Les llistes del PDECat

Tot el poder per a Waterloo

El fil de la continuïtat amb les millors virtuts de l'antiga Convergència sembla irremeiablement trencat

2
Es llegeix en minuts
Tot el poder per a Waterloo

Andreu Dalmau

Carles Puigdemont ho ha tornat a fer. El veí de Waterloo ha aixecat la bandera de presos i exiliats i ha imposat la seva voluntat en el PDECat. Ha col·locat els seus fidels i ha castigat aquells que en el PDECat no comparteixen ni la seva anàlisi ni la seva estratègia. Ha completat en realitat el càstig, la purga, que va iniciar en el passat congrés del partit. Durant aquella cita, el juliol passat, va aconseguir que Marta Pascal llancés la tovallola, després d’amenaçar el PDECat amb un ultimàtum: “O ella o jo”.

No s’acaba d’entendre com el PDECat, o una part del PDECat, ha acceptat i s’ha resignat a les successives opes llançades des del mateix interior del partit (Puigdemont continua sent militant). Davant de la poca fermesa, davant de les constants concessions, la pressió de l’expresident Puigdemont no s’ha aturat ni suavitzat, al contrari. Fins a aconseguir no tot, però sí gairebé tot el que pretenia. Avui, per a alarma i desolació de no pocs, el PDECat atresora poques de les millors virtuts de Convergència Democràtica. El fil de continuïtat sembla definitivament trencat.

L’estratègia de Puigdemont no sembla ser una altra que la d’utilitzar els parlamentaris de Junts per Catalunya (aquest és el nom amb què es presentarà el PDECat) per desestabilitzar i, en el seu cas, bloquejar l’escena política espanyola. Això sempre, és clar, que la tríada de dretes ultraespanyolistes no arribi a governar. Si arriba i pot, els Casado, Rivera i Abascal imposaran el 155 a Catalunya amb tanta extensió i durada com els doni la gana, amb la indissimulada intenció d’escombrar el sobiranisme i l’independentisme (TV-3, Mossos d’Esquadra, català a l’escola, etcètera).

Per això l’estratègia del boicot de Puigdemont i, en general, dels irredemptistes com ell només encaixa en una aritmètica parlamentària similar a la que hi havia. Justament la que ERC i PDECat van ajudar a desbaratar a l’impedir la tramitació dels pressupostos de Sánchez. Aquella va ser una decisió fruit més de l’emoció –ens trobàvem a les portes del judici contra els presos independentistes– que de la raó. I, segons el meu parer, un error.

Notícies relacionades

Ara toca creuar els dits perquè Sánchez necessiti l’independentisme per poder seguir a la Moncloa i governar. Un bucle. Si això passa, Puigdemont –amb una mentalitat cada vegada més en sintonia amb la CUP– es disposa a causar tots els problemes possibles a Sánchez i al PSOE, si aquest no s’avé a acceptar l’autodeterminació i acordar un referèndum. Com sap Puigdemont i ho sap qualsevol, ara com ara Sánchez i el PSOE ni volen ni estan en posició de fer tal cosa.

L’expresident serà, a més, el cap de cartell de les eleccions europees. Competirà amb Oriol Junqueras. Seran una altra vegada cara a cara, tot i que sigui simbòlicament. Els comptes pendents entre ells dos, la malvolença i els rancors acumulats entre postconvergents i republicans, així com la difícil cohabitació en el Govern expliquen també, més enllà de les anàlisis i les estratègies respectives, no poc del que passa en el camp independentista.