¿El retorn dels escriptors dolentots?

Ets un ximple i un insensat. També un traïdor. Si no fossis tan nyicris ja t’hauria donat d’hòsties fins i tot al cel de la boca. Pilota. Ets com aquest ximple que es passeja amb una forquilla a la mà en un món on només serveixen sopa. Avorrit, esperit sense sal, atontat a les tres. Idiota.

¡Oh, disculpin! ¿Eren aquí? No se m’ha disparat cap ‘tourette’ després d’obrir el Word i encara menys volia que s’ofenguessin. En realitat, m’estava entrenant. Sí, soc com aquests que no volen anar a boxejar però que d’anar al gimnàs en diuen “entrenar”. 

¿Què per què m’entreno? Perquè adverteixo alguns símptomes que amenaça amb tornar la figura de l’escriptor sorrut i malcarat. Fa uns anys, els mitjans l’havien donat per mort. El 2014 i el 2015 es publicaven articles elegíacs sobre el tema: ‘The New York Times’ parlava de “¿Què ha sigut dels anomenats nois dolents de la literatura?” i, al ‘The Guardian’, Howard Jacobson es lamentava perquè a l’actualitat ningú publicaria Kafka  (pel seu caràcter i per les seves històries sense redempció). “¿Quan va ser l’última vegada que algú va intentar atracar-te al metro amb la novel·la ‘Middlemarch’ sota el braç?”, deia. És més, l’israelià Nir Baram s’ho preguntava durant la promoció de la seva novel·la ‘La bona gent’ (“No sé d’on ve aquesta mania dels escriptors actuals per semblar bufons, assequibles i agradar”) i Twitter cancel·lava @emperorfranzen, el compte paròdic sobre el més atacat pel seu caràcter aparentment benigne, Jonathan Franzen.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Però tot, des de les ronyoneres fins als tramussos, torna. Aquestes últimes setmanes, s’ha discutit sobre escriptors que no pretenen agradar ningú, sobretot arran de la publicació de ‘Serotonina’, d’Houellebecq, i de‘Mi año de descanso y relajación’, de la molt talentosa Ottesa Moshfegh. Tant l’autora com la protagonista d’aquesta última, són tan terriblement divertides com profundament insuportables. No cal separar narrador de novel·lista, perquè la novel·lista ha dit en diverses entrevistes que no li preocupa gens caure-li fatal al món en general. Són coses que un pensa, a quatre dies del 25è aniversari de la mort de Bukowski.

A mi sempre em va agradar que quedés enrere la fascinació per l’escriptor maleït (no té sentit presumir d’una cosa que qualsevol amb temps, un boli i diners pot fer: emborratxar-se i fer gargots en un tovalló), però sempre m’ha irritat encara més la idea que el cinisme (fins i tot el més matusser) equival a intel·ligència i que qualsevol escriptor “de veritat” ha de ser, en realitat, un ogre. Com si cagar-te gratuïtament en un teleoperador explotat et fes automàticament finalista del Man Booker Prize. Com si el concepte de tara que t’empeny a escriure no fos gaire més versàtil i en alguns casos funcioni més per implosió que per explosió. Hi ha qui, no obstant, confon ser un mal escriptor amb ser un escriptor dolent. Al també recent còmic ‘Fante Bukowski’, de Noah Van Sciver, es diu ben clar: Nabokov va afirmar que quan la naturalesa t’entrega un do t’ofereix un fuet, per autoflagel·lar-te. Però resulta, afegeix l’editor a la contra, que a alguns, com al protagonista, només els han donat el fuet.