Futbol i política

És el 21 de novembre del 1973. Fa poc més de dos mesos que l’Estadi Nacional de Santiago s’ha convertit en una presó, un centre de tortura i repressió, de mort i venjança. La selecció de Xile hi ha de jugar un partit que la classificarà per al Mundial, però no té rival. L’URSS no s'hi presentarà per denunciar la dictadura de Pinochet. La FIFA obliga a jugar el partit: Xile contra ningú. Anys després, Carlos Humberto Caszely, l’estrella de l’equip, dirà que va ser una farsa absurda. Ell mateix, aquell dia, té la pilota. Avança. Està temptat de llançar-la fora per provocar el caos. Xile ha de fer un gol contra aquest ningú que defensa una porteria sense porter, i tots els militars, a la tribuna, estan pendents del gol inevitable per celebrar-ho. Si la pilota surt fora, hauria de treure l’URSS que no hi és i això seria un despropòsit. Caszely, però, no es rebel·la, la passa a un company i, sense esperit, la pilota entra a la porteria.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Mesos després, quan la selecció és a punt de viatjar a Alemanya, Pinochet rep els jugadors. Caszely està tens, inquiet. Com si s’enfrontés al porter, ell, que ha marcat tants gols: una barreja de temor i valentia. Té la consciència que no és només un futbolista sinó algú que ha de fer cas a la Història. Nega la salutació al dictador, empès per una obligació moral. "Abans som persones que futbolistes", dirà anys després.

Futbol i política es mesclen. Fa temps que és així.