¿I tu quant cobres?

Si hi ha una pregunta tabú en qualsevol entorn laboral, és justament la que dona títol a aquest article. Ningú s’imagina inquirint directament a un company en cobra, de la mateixa forma que tampoc no acostumem a fer públic quant cobrem nosaltres. Aquesta espècie de racó fosc –del ja per si mateix complex món empresarial–  sempre m’ha semblat un generador de toxicitat en potència, un ambientador fètid que acaba empudegant un ambient on ens passem –com a mínim– vuit hores del nostre dia.

Però una cosa és que no ens el preguntem directament i una altra –molt diferent– que no elucubrem, conjecturem i també inventem el salari aliè, amb el consegüent emprenyament que la nostra suposició ens produeix, al projectar-lo incomprensiblement millor que el nostre.

Disfressem d’una intimitat absurda o una educació heretada el nostre recel a l’hora de verbalitzar amb els nostres companys el que cobrem, però ¿per què algú segur de merèixer l’import de la seva nòmina ho ocultaria? Només se m’ocorren dues respostes: que no tingui tan clar que la retribució tingui a veure amb els seus mèrits laborals o que sàpiga que cobra un import més alt que la seva companya de taula, de departament o de projecte simplement per ser home. És tan ridícul que ha de fer vergonya reconèixer-ho.

En l’últim Consell de Ministres d’aquesta convulsa legislatura, el Govern ha aprovat un decret llei contra les desigualtats entre homes i dones en l’àmbit laboral. Són tants els àmbits de desigualtat que cal incloure’ls de forma compartimentada.

La qüestió és que les treballadores ja ens ens quedarem amb la mera sospita que a la nostra empresa ens penalitza ser dona, ara podrem confirmar-ho, el Govern obligarà les empreses de més de 50 treballadors i treballadores a fer públiques les taules salarials. La falta de bona voluntat dels empresaris d’aquest país en matèria d’igualtat torna a fer-se evident amb aquesta mesura, perquè no sembla que hi hagi massa intenció per la seva part d’acabar amb la bretxa salarial, tret que els obliguin, qui sap si algun dia els seus treballadors i treballadores sapiguem a què es deu tanta obstinació.

El decret llei, anunciat per l’encara vicepresidenta Carmen Calvo, és imprescindible per acabar amb la bretxa de la vergonya, la que ens indica segons dades de les Nacions Unides que les dones el món cobrem de mitjana un 23% menys que els homes.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Ara n’hi haurà prou de demanar una consulta de les taules salarials a través de la nostra representació sindical o de forma personal per conèixer la retribució de la resta dels treballadors i treballadores i a partir d’allà... El Govern assegura una protecció jurídica que no se sap gaire bé en què consistirà ni quins efectes reals tindrà.

A només una setmana d’un nou 8 de març imprescindible, no ens podem permetre propostes sense més recorregut real que el que dona una cita electoral. Ni ens ho podem permetre, ni ens ho mereixem. L’objectiu només és un i no deixem d’exigir-lo: mateix treball, mateix salari.