Passar-ho bé

Així és la vida. I després estan les xarxes socials, que són una altra cosa. De vegades, la contrària.

Allí, la diversió és una calcomania, una il·lusió òptica consensuada. Un joc de miralls en què tots ens imitem sense saber ben bé per què.

En aquest univers paral·lel (i per a ximples: hi cabem tots), la diversió estiuenca ha de complir uns mínims imprescindibles: una posta de sol en un lloc idíl·lic, un viatge autèntic, un xiringuito de moda o un concert únic.

Tot fotografiat, gravat i publicat.

És el kit mínim de felicitat compartida per no semblar un pària social. A partir d’aquí, tot suma.

Jo m’ho passo bé llegint. Ho tinc complicat: no ven. No, en termes reals. No llegeixo en platges paradisíaques, amb el mar de fons i deixant intuir la meva flamant manicura del color tendència de l’estiu. ¿Com he de llegiré així? Es requereixen dots de contorsionisme, que no tinc. Llegeixo a casa, estirada al meu sofà i vestida de la manera més còmoda possible. L’antifoto, vaja.

També surto a sopar. Hi ha nits divertidíssimes i d’altres que són un fiasco: falla el lloc, el menjar, o fallo jo. Passar-ho bé necessita moltes casualitats. En qualsevol cas, ni jo ni les persones que m’acompanyen ens tunegem com si ens hagués abduït la jet set de Puerto Banús. El nostre atractiu és un altre, i en un post desllueix.

Notícies relacionades

Un problema europeu

Rosalía ha de denunciar

Hi ha dies en què no faig res divertit, en què no em suporto o en què estic atabalada o trista. Hivern emocional a 38 graus. Aquests dies, l’estiu em sembla un tongo. Una publicitat enganyosa. ¿On és la meva diversió sense límit?

Obro Instagram, salto d’un mur a un altre, contemplo felicitats alienes, jugo a trobar-hi les set diferències. Em costa.