Encapçalar una causa

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya és molt clar en l’article 34 respecte als drets lingüístics de la ciutadania catalana. Ho era el 2006 i ho continua sent, malgrat la reinterpretació que va fer de l’article la polèmica sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional. La normativa del codi de consum de Catalunya –posterior a la sentència– preserva i garanteix el dret a la disponibilitat lingüística.

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya tenim dret a ser entesos i atesos en català en qualsevol establiment obert al públic.

Jo puc parlar en català en qualsevol comerç i és l’empresa la que ha de garantir que pugui exercir el meu dret al tenir, com a mínim, un treballador que pugui atendre’m en la meva llengua.

Aquest mateix article de l’Estatut garanteix el dret a ser atès oralment i per escrit en la llengua oficial que cada consumidor triï, i això inclou també el castellà.

Així de senzill. Un mateix article que serveix com a pal per fer onejar banderes i interessos diferents, però alhora exemplifica la convivència de dues llengües destinades a sumar, més enllà del soroll. És evident la discriminació lingüística que va denunciar un regidor d’ERC després que un establiment es negués a atendre en català la seva parella. No va poder exercir el seu dret perquè el comerç no va complir la seva obligació.

Notícies relacionades

La llista de Feijóo... Millor un ‘Grand Prix’

Adeu a la idea il·lustrada de ciutadania

N’hi hauria hagut prou amb l’amabilitat mútua, la proporció i l’equilibri perquè l’incident no traspassés tots els límits fins convertir-se en un assenyalament interessat.

Perquè, llavors, ¿es podria exigir, assenyalar i boicotejar un jugador de futbol messiànic (passat o present) per no utilitzar ni una sola paraula en català en les seves intervencions públiques? ¿No és discriminació lingüística que el periodista no sigui atès en la llengua a la qual s’adreça al jugador? Pregunto.