Arrimadas contra Puigdemont

Hi va haver un temps en què a Alemanya es deia que les eleccions sobraven. Governava la democràcia cristiana quan elpartit frontissa, el liberal, volia. I els socialistes quan els liberals canviaven d’aliat. Fa temps que Albert Rivera va renunciar a ser un liberal alemany. Ara vol que Cs aglutini la dreta i per això no va votar la moció de censura. No volia aparèixer com un aliat de l’esquerra davant de l’electorat conservador.

És una opció legítima, però gens fàcil. A Andalusia –tot i haver pujat mentre el PP baixava– no va aconseguir superar-lo. La raó va ser la irrupció de Vox.

I ara a Espanya li pot passar el mateix. O pitjor. L’enquesta d’EL PERIÓDICO no només el situa a cinc punts del PP, sinó queVox, amb un 13% del vot, li trepitja els talons, ja que Cs es queda en el 14,5%.Les dades són similars a la de El Mundo i sembla que n’hi ha alguna en què Vox sobrepassa Cs i queda com a tercer partit.

Rivera ha reaccionat amb un cop de volant a la dreta: promet no pactar amb el PSOE i trasllada Arrimadas, que té tirada, al Congrés de Madrid.

Però ambuna Catalunya summament pendent de les sessions del Suprem i majoritàriament contrària a l’acusació de rebel·lió i a les presons provisionals,el gir a la dreta és una operació amb riscos evidents, ja que desatén el sempre decisiu centre. I això d’Arrimadas pot descarrilar. És cert que els seus electors catalans –per això han crescut– el que volen és frenar l’independentisme. Els serà igual que ho faci des del Parlament o des del Congrés.

Però la necessitat de superar Casado i Vox, i la tendència d’Arrimadas a la fotooportunitat, l’arrosseguen a l’extravagància. L’estranya excursió a Waterloo per estar-se deu minuts davant de la casa de Puigdemont i envoltats d’una vintena de seguidors fotografiar-se amb una gran pancarta que deia ‘La República no existeix’, a part d’un estúpid dispendi, és un disbarat.

La líder de l’oposició s’ha d’enfrontar al president al Parlament, no a Waterloo davant d’un exiliat. I el diàleg, adduït al principi, s’ha d’encarrilar en la comissió de partits acceptada al final per Torra a instàncies del PDC i ECP i a la qual mai ha assistit.

Puigdemont ja ha demostrat capacitat de propaganda de sobres i Arrimadas no guanya res contribuint a la seva notorietat. Si no és, és clar, que sigui el que es pretén.

Notícies relacionades

Arrimadas, sobre el seu salt al Congrés: "Per a Espanya és ara o mai"

L'executiva de Cs ratifica que no pactarà ni amb Sánchez ni amb el PSOE

Arrimadas pensa que la figura de Puigdemont engreixa Cs. I això va passar el 21-D quan votants tebis de l’antiga CiU i espantadissos del PSC van trobar en Arrimadas el vot útil i jove contra l’independentisme. ¿D’on va venir si no –a part del PP– el seu 25% en les eleccions del 2017?

Però les coses canvien. El judici del Suprem demostra que Catalunya no pot estar sempre dividida i per a molts d’aquests electors la independència ja va fracassar. La clau avui és superar el conflicte. I les enquestes indiquen que JpC i Cs baixen. La polarització Arrimadas-Puigdemont no funciona com llavors. I voler ser més papista que el PP i Vox potser que resti més del que sumi.