L'independentisme, sota pressió

L’independentisme es troba sota una enorme pressió o, més ben dit, sota una suma de pressions diferents tot i que confluents. La convocatòria d’eleccions espanyoles per al pròxim abril n’és una. La manifestació de la plaça de Colón (PP, Ciutadans, Vox) va aconseguir, malgrat ser un fiasco, els seus dos grans objectius: dinamitar el diàleg i que Pedro Sánchez posés punt final al seu mandat. Al convocar-se la manifestació, el Govern espanyol va truncar les converses que mantenia amb els independentistes. Després de la manifestació, i al veure que aquests últims no accedien a donar curs als Pressupostos, Sánchez va decidir jugar-se-la a cara o creu. La paradoxa és evident: malgrat la punxada de Colón, la dreta va aconseguir els èxits que anhelava.

Ja veurem com li surt a Sánchez la seva maniobra. Per als independentistes, els comicis anticipats són, al meu entendre, una molt mala notícia, ja que el millor –o el menys dolent– que pot passar és que es reprodueixi una situació semblant a l’actual. Al si de l’independentisme s’emboliquen avui dues estratègies enfrontades, una d’irredemptista, per anomenar-la així, i una altra de realista o pragmàtica. Els pragmàtics estaven per intentar donar via a la tramitació dels Pressupostos de Sánchez, tot i que l’aposta d’aquest pel diàleg s’hagués evidenciat ja merament retòrica. La insolència de Sánchez als negociadors independentistes i molt, molt especialment, l’inici del judici als líders empresonats del procés van sepultar tota opció dels pragmàtics.

La tríada dretana

Sánchez podia haver seguit endavant amb una pròrroga dels Pressupostos, però va apostar a eleccions. Amb ell, l’independentisme i tots els catalans queden en mans del que el destí en forma d’urnes acabi dictant. Perquè, si obté prou força,la tríada dretana imposarà un 155 de barra lliure a Catalunya. La situació a què això conduiria prefereixo ni imaginar-la ni escriure-la. Seria terrible també per a Espanya. Que així es pugui arreglar alguna cosa només se li pot ocórrer a una colla de fanàtics. Increïblement, entre els independentistes n’hi ha algun que tampoc ho veu malament. Són els del ‘com pitjor, millor’,els que creuen que les tragèdies de vegades fan insospitats girs feliços.

Notícies relacionades

El país no és seu

Quanta dignitat

Després tenim el judici al Tribunal Suprem, que molts a Catalunya, independentistes i no independentistes, veuen injust i desproporcionat, quan no una perfecta bufonada. El cert és que la violència al·legada, cor de l’assumpte, a cada dia que passa s’assembla més al que realment és: una mentida.

Malgrat els condemnables incidents ocorreguts, la vaga general i les manifestacions poden contemplar-se com una necessària vàlvula d’escapament per al que molts catalans veuen, pensen i senten. Una vàlvula d’escapament a la indignació i a l’allau d’emocions de tota naturalesa que suscita l’espectacle lamentable que està tenint lloc al Suprem. Per això estic persuadit que també una part considerable dels catalans que no la van voler secundar, que fins i tot la rebutgen, entenen la crida a la protesta, entenen els seus perquès.