La violència no cola

¡Quina mandra!...l’altre dia se’m va escapar un esbufec quan estava en directe a l’Aquí, amb Josep Cuní i comentaven les paraules del president Quim Torra en la seva frustrada euroconferència de Brussel·lesQuim Torra, al costat de Carles Puigdemont.

Em va sortir de l’ànima. Perquè em fa mandra, sí, i estic molt fart d’aquest discurs infantil i trampós més propi d’un personatge de dibuixos animats com el Calimero i la seva llegendària frase: “Ningú m’estima”. Ni Espanya, ni Europa... ni almenys la meitat dels catalans. I de la meitat que sí, m’agradaria saber com estan paint la confessió pública que tot va ser una broma, o una performance, o un faroluna bromaperformanceun farol. El desvergonyiment d’alguns delspolítics processats –i no processats– admetent que van mentir o que van ser uns inútils com no n’hi ha durant aquells agitats mesos del 2017, que l’aparent solemnitat dels seus escarafalls no tenia base real, això també és digne de passar a la història.

Perquè si l’objectiu era arribar a la independència i som on som, caldrà admetre que com a estrategs no han brillat en excés. Però aquest ‘streaptease’ en seu judicial ha topat amb un competidor duríssim si es tracta de posar a prova la nostra capacitat de sorpresa: el ministeri fiscal i una actuació –almenys fins ara– desconcertant. Dades errònies, dates equivocades, balbotejos, conats de discussions polítiques amb els processats, tocs d’atenció del president de la sala...

Notícies relacionades

Últimes notícies de Catalunya | Directe

El sobiranisme, a la vaga general

¿On pot estar la clau d’aquest comportament vergonyós? Per mi, la resposta és bastant clara: les acusacions tindran molt, però molt complicat apuntalar un relat de violència i aldarulls que justifiqui el delicte de rebel·lió.

Si una cosa positiva té aquesta fase judicial –a la qual mai hauríem d’haver arribat– és que s’analitzen coses concretes; que el tribunal haurà –o hauria– de pronunciar-se sobre fets, no sobre opinions polítiques. I els fets posaran molt coll amunt a les acusacions demostrar sense cap mena de dubte que la violència formava part dels plans o les decisions dels líders independentistes. Soc dels que creuen que algunes –o bastants– d’aquestes decisions van resultar nefastes. Però mai violentes. Les mentides no es combaten amb altres mentides. Ni amb exageracions. I menys des de la justícia.