Anar al contingut

ANÀLISI

De la rebequeria del Madrid al camp enrere

Mariscal

De la rebequeria del Madrid al camp enrere

Luis Mendiola

El club blanc perd els papers en les seves queixes per la final de la Copa i el seu ultimàtum a la Lliga

 “Marxem. I no és una rebequeria”. Ho diuen amb gest seriós i celles arrufades. Emprenyats. Més que això: indignats. Amb aquell punt de nen capritxós que s’emporta la pilota del pati i deixa els altres sense jugar.

El problema de l’envit que ha llançat el Madrid a l’ACB (al bàsquet, en general), després de la seva derrota davant el Barça a la final de Copa, és que juga amb les cartes marcades. Per molt que airegi, a través dels seus mitjans afins, que ha encarregat un estudi jurídic per avaluar la viabilitat d’abandonar la Lliga, sona més a una enrabiada que a una altra cosa.

Deixar la Lliga, per anar ¿on? ¿A l’NBA? Algú es pot creure que la lliga nord-americana, que no es planteja ni tan sols a mitjà termini una divisió europea, li obrirà les portes.

¿Per jugar només l’Eurolliga? Primer xocaria amb una norma que hi ha als estatuts de la competició (l’article 5.3) que indica que tots els participants han de competir en lligues nacionals amb una excepció: que el consell d’accionistes ho aprovi si s’impedeix al club participar en el torneig nacional. Tampoc seria el cas.  I, després, mantenir una plantilla de luxe per a 37 partits. Els comptes no quadren.

El grau del perjudici

Entrem a la final. Es pot entendre l’emprenyament del Madrid però ¿i les formes? Ells que van celebrar el títol de Copa de La Corunya, de fa dos anys, amb el crit de ‘era camp enrere’ per l’error arbrital que va condemnar l’Andorra a quarts, decideixen que el grau de perjudici que van patir és superior al del Barça per l’acció de Randolph sobre Tomic, revisada a l’Instant Replay, com si la falta de Randolph Singleton, que els àrbrites tampoc van veure, no importés. Les dues van ser mal arbitrades i haurien inclinat el desenllaç.  

Pot entendre’s que, amb el pols disparat, a  Reyes i Rudy se’ls escalfés la boca. Per cert, que Rudy va rectificar a les xarxes, cosa que l’honra, igual que a Llull la seva autocrítica. “És dia de reflexionar sobre els errors que vam cometre i millorar. Ens toca treballar i aixecar-nos. Felicitats al Barça”, va dir Rudy. Però ¿i els directius? Es van encendre després de la final demanant sancions i càstigs per als àrbitres, i recordant que fa un any, a Las Palmas, ja els van perjudicar. I 24 hores després, encara van fer una nota més agressiva contra l’ACB, qualificant de lamentables les explicacions emeses.

L’esforç conciliador fet pel president de l’ACB, Antonio Martín (encara sort que és exmadridista) a l’admetre que hi va haver errors arbitrals, és un exercici que no s’havia viscut fins ara a la Lliga. Tampoc el dels àrbitres, entonant el ‘mea culpa’. Aquest és l’esperit crític que hauria d’imperar: mirem com podem millorar.

El Madrid, en canvi, està molt en la línia de Florentino de “Ara sabreu el que és bo. Em necessiteu més a mi que jo a vosaltres”. Una pena. El que hauria de perviure a la memòria de la final pel nivell de l’espectacle, s’ha convertit en una guerra bruta, en uun sainet del qual serà difícil que els madridistes surtin amb el cap alt.