Anar al contingut

REVISIÓ AL JUDICI

GRAF5744 MADRID, 12/02/2019.- El exvicepresidente de la Generalitat, Oriol Junqueras (c), junto al exconsejero de Presidencia, Jordi Turull (i), y el expresidente de la Asamblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sánchez (d), y el resto de los líderes independentistas acusados por el proceso soberanista catalán que derivó en la celebración del 1-O y la declaración unilateral de independencia de Cataluña (DUI), en el banquillo del Tribunal Supremo al inicio del juicio del procés. EFE/J.J.Guillén ***POOL***

J.J.Guillén (EFE)

¿Per què un va respondre al fiscal i un altre no?

Jordi Nieva Fenoll

Avui hem assistit a dues declaracions llargament esperades, la d’Oriol Junqueras, vicepresident del Govern de la Generalitat destituït per l’aplicació de l’article 155, i la de Joaquim Forn, conseller d’Interior i per tant qui tenia la direcció de l’únic cos armat existent a Catalunya sota control de la Generalitat.
Fa molt que ni els sentíem ni els vèiem, després d’haver-los tingut a tots els mitjans de comunicació quotidianament fins que van ser empresonats. Si realment hi va haver una rebel·lió a Catalunya, com afirma la fiscalia, haurien sigut justament aquestes dues persones –més Carles Puigdemont– els seus responsables. És a dir, els caps de la insurrecció i el responsable de les armes, per dir-ho així. Perquè una rebel·lió sense armes és molt difícilment plantejable, sigui dit de passada.


Les línies de defensa que han plantejat han sigut diametralment oposades. Junqueras, igual que el seu lletrat el dia anterior, ha optat per defensar políticament els seus actes com a essencialment ideològics i pacífics. Ha sigut una declaració molt llarga, tot i que menys de l’esperat al negar-se a respondre les preguntes de l’acusació. És una opció prudent i arriscada alhora. Prudent perquè no s’exposa que les acusacions l’agafin en un renunci. Arriscada perquè no ha pogut desmuntar amb les seves respostes les imputacions de l’acusació sobre l’ús de violència, cosa que hagués sigut útil i summament interessant. Però això és justament el que ha intentat fer Forn. Molt hàbilment preguntat pel seu advocat, ha anat desmuntant tots els elements del delicte de rebel·lió, especialment el punt més important: el de la violència. I a les preguntes de la fiscalia ha respost amb una precisió més que suficient a tot el que se li ha preguntat. Es notava una profunda preparació d’aquest interrogatori, crucial en aquest procés.
Completament diferent és la credibilitat que el tribunal doni a tot el que ha dit. Cal practicar moltes altres proves i moltíssims altres interrogatoris, que sens dubte intentaran desmuntar, contradir o simplement sustentar aquesta declaració, que pot haver marcat una important pauta d’actuació en aquest procés. Encara és molt aviat per treure altres conclusions.
Tot i així, com continua passant en aquest procés, el punt de la violència sortirà a col·lació a cada sessió. És essencial. És el que no van acceptar els jutges alemanys. Violència, no de qualsevol tipus, sinó insurreccional. Caldrà separar el que són els incidents habituals de qualsevol manifestació del que és una revolta.
Se’ls ha vist serens, tot i que amb el nerviosisme propi d’un tràngol de l’envergadura de qui s’enfronta a penes de presó altíssimes. En algun moment ha pogut semblar que hi havia somriures o una relaxació excessiva, que simplement són producte dels nervis. Res d’això ha de ser tingut en compte per valorar la credibilitat, perquè és summament desorientador. L’únic que importa és el contingut de la declaració, valorant sobretot la seva coherència interna i la seva corroboració amb altres evidències del procés.