Al contraatac

Un judici

No escullo els meus amics segons les seves afinitats polítiques, desconfio una mica dels grupets en què tothom professa la mateixa ideologia

2
Es llegeix en minuts

e89f7f66-a868-4c28-8229-06e97b2a19d6-hd-web / periodico

¿Puc dir sense que ningú m’insulti que el que vaig sentir dilluns al veure per primera vegadaels acusats del judici del procés asseguts a la banqueta va ser pena? També un cert cansament, reflex potser dels rostres dels acusats i del molt que ve durant aquesta història, com si mai n’haguéssim conegut una altra, i desànim també, com quan creus que t’has despertat d’un malson i intentes encendre el llum prement l’interruptor i al veure que no s’encén t’adones que en realitat segueixes adormit, sumit en el son.

Mai he votat un partit independentista, ni tan sols nacionalista, i no sento cap afinitat per les seves idees. Tinc amics molt amics que consideren que els presos haurien de ser a la presó durant molts anys i tinc amics també molt estimats que els han escrit cartes a la presó per animar-los i que fins i tot han donat diners a la causa.

No m’he barallat amb cap d’ells, no escullo els meus amics segons les seves afinitats polítiques, desconfio una mica dels grupets en què tothom professa la mateixa ideologia. Mai he estimat algú pel que pensava sinó pel bé que pensava. I malgrat no ser especialment bondadosa, mai he desitjat que algú es podrís a la presó (a excepció dels criminals que exerceixen la crueltat contra éssers més dèbils i indefensos, animals i nens en particular, però ni tan sols aquests tinc clar que hagin “de podrir-se a la presó”).

Hi ha persones, amics, que ja estan posant el crit al cel davant de la mera possibilitat, atroç segons ells, que després del judici, en algun moment de les seves vides (és d’esperar que abans que es podreixin), els acusats siguin indultats. Hi ha polítics (catòlics fins i tot) que juren que si arriben al poder mai els donaran l’amnistia (o sigui, el perdó).

Notícies relacionades

No conec personalment els presos, vaig coincidir amb Romeva una vegada en un dinar de Sant Jordi fa tres o quatre anys i va ser molt agradable. I aquell mateix dia em van presentar Junqueras i vaig decidir demanar-li que es fes una foto amb mi per enviar-l’hi a un dels meus amics ‘indepes’. No va accedir-hi immediatament, em va preguntar amb amabilitat si la volia per criticar-lo o burlar-me d’ell, em va sorprendre la pregunta i la ingenuïtat gairebé infantil amb què me la va fer. Li vaig assegurar que no (la veritat és que no em passaria mai pel cap demanar-li a algú una foto per després insultar-lo o burlar-me d’ell) i ens vam fer la foto.

No és cert que Catalunya s’hagi trencat i que les famílies ja no es parlin, ha passat el temps, anys ja, ens hi hem acostumat, parlem d’altres coses. Però estaria bé que un dia, abans que ens podrim tots, a l’obrir els ulls i prémer l’interruptor, s’encengués el llum.