Anar al contingut

EL RADAR

GRAF2551 MADRID 06 02 2019 - El lider del PP Pablo Casado no ha descartado este miercoles utilizar cualquier tipo de mecanismo contra el presidente del Gobierno Pedro Sanchez por lo que considera su alta traicion a Espana al admitir un dialogo con los independentistas catalanas en una mesa y con presencia de un relator En una entrevista con EFE Casado se ha referido expresamente a llamar a los espanoles a movilizaciones en la calle para protestar por esta negociacion EFE Ballesteros

Ballesteros (EFE)

Pedro Sánchez, totxo dels Carpats

Joan Cañete Bayle

Si a Casado se li acaben els insults contra el president del Govern, pot recórrer a l'arsenal del capità Haddock

A alguns barons del PSOE no els immuta que l'"a per ells" contra Catalunya sigui una carta electoral

Traïdor. Felló. Incapaç. Il·legítim. Víctima de xantatge. Deslegitimat. Ostatge.  Mentider compulsiu. Escarni per a Espanya. Ridícul.  Incompetent. Adalil de la ruptura a Espanya. Irresponsable. Catàstrofe. Deslleial. Egòlatra. Xovinista del poder. Mediocre. Okupa. Aquests són alguns dels insults que Pablo Casado, líder de l’oposició, li ha dedicat a Pedro Sánchez a compte de la seva decisió, morta gairebé al néixer, de crear la figura d’un relator en una mesa de partits sobre la crisi catalana. Amb l’objecte del bé d’Espanya, i vist que això de l’insult no deixa de ser un art, li proposo humilment alguns improperis més: Abraçafanals. Sangonera. Pelacanyes. Portanoves, José María García i la seva ràdio de mitjanit ens va marcar a foc a diverses generacions.

 Imagino que Casado, atès el seu currículum acadèmic, és un home llegit, sempre immers en lectures amb què ampliar la seva visió del món, coneixements i, per descomptat, vocabulari. Però, per si de cas, em permeto recordar-li que en les aventures de Tintín el loquaç capità Haddock és una font inesgotable d’insults: lloro lleig, beu-sense-set, nou de coco, oficleide, totxo dels Carpats, protegit, residu d’ectoplasma, zapoteca de trons i llamps... Llepa’t aquesta, Sánchez: flebotoma, Fàtima d’encant, espantall, ximple de cucurulla i, ¡glups!, setmesó amb salsa tàrtara. Tot sigui dit, per descomptat, en defensa d’Espanya, la democràcia i la Constitució. Això sí, Mussolini de carnaval, un altre dels insults del capità Haddock, millor no utilitzar-lo contra Sánchez, que igual Santiago Abascal se'l pren com un elogi, i no és pla que s’enfadi.

Honor ultratjat d’Espanya

Gran part de la premsa editada a Madrid i de la conversa pública en xarxes socials han contribuït amb alegria i ardor a proporcionar arsenal (ara per ara dialèctic) a la diatriba amb què Casado ha sortit a defensar l’honor ultratjat d’Espanya. D’ací, d’allà, a Sánchez l’han acusat de traïció, de plegar-se els independentistes, de vendre la pàtria per mantenir-se a La Moncloa... No deixa mai de sorprendre la forma amb què els nacionalistes (és igual de quina condició) estimen la seva nació amb la mateixa intensitat amb què menyspreen tants conciutadans que consideren traïdors a aquesta nació. Pobra Espanya, i pobra Catalunya, que per a desesperació dels defensors de la nació han creat gairebé a més espanyols i catalans traïdors que patriotes d’una sola peça: pixatinters, ossos mal pentinats, beneits, tarambanes, passarells, i Àtiles de vestuaris, això és el que són, ho sento, però algú ho havia de dir.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Espanynynynya (així, com més ‘ny’ millor) almenys té a Casado (i no ens oblidem d’Albert Rivera, sisplau) per cantar-li a Sánchez les veritats del barquer. Per a això pot comptar amb els barons del PSOE, molts dels quals van fer el que van poder per investir a Mariano Rajoy i ara fan el que poden per soscavar Sánchez, meravelles de la bandera, que tot i a tots cobreix, fins i tot els beduïns interplanetaris, els megacicles, els papús de mil diables, els esparracats i els nictàpoles. Són aquests barons, i intel·lectuals d’esquerres, i expresidents del Govern, als qui no sembla preocupar-los en excés que l’«a per ells» com a filosofia de vida respecte a Catalunya doni vots (i tregui alcaldes i presidents autonòmics) a l’Espanya constitucional.

Casado, meravella de meravelles, ha aconseguit que la consellera de Justícia, Ester Capella, trobi a faltar Rajoy perquè l’expresident era un «estadista», segons les seves sentides paraules.  No sé com elogiarà Capella Sánchez  si al final els independentistes no aproven els Pressupostos i contribueixen a la caiguda del socialista.  Serà tard, per suposat, perquè tot arriba tard en aquesta crisi que ens consumeix: l’Estatut, el reconeixement del problema polític, l’educació, la voluntat negociadora. Qui no arriba tard és Casado (i Rivera, no oblidem a Rivera), puntual a la seva cita amb el populisme, la demagògia, la irresponsabilitat i el nacionalisme que arrasa amb les democràcies liberals, de Washington a Budapest, de Londres a Madrid. Mrkrpxzkrmtfrz, és el mínim que podem anomenar-lo, citant Haddock.