El conflicte català
¿Quina obertura republicana?
La construcció d'un nou Estat radicalment democràtic requereix unes hegemonies culturals i polítiques que van més enllà del 51% que es necessita per guanyar un referèndum
republicana
Amb motiu de la publicació del llibre 'Obertura republicana', escrit amb Joan Manuel Tresserras, hem observat que l’interès d’analistes i periodistes tendeix a focalitzar-se en l’anàlisi de la situació política excepcional que viu Catalunya. Lògic. Aquesta mateixa preocupació travessa els 15 capítols que articulen el llibre. Però també és veritat que el diagnòstic de la situació i les propostes de futur que formulem estan fonamentades en una interpretació de l’evolució històrica de Catalunya i de la relació entre Catalunya i Espanya.
Però situem-nos en l’actualitat. En el cicle polític que va del 2010 al 2017 l’independentisme català va cometre tres errors: menysprear la força de l’Estat, no valorar prou el rebuig o les inseguretats que la proposta independentista podia provocar en una part significativa de la societat catalana i no entendre que el conflicte democràtic entre el sobiranisme català i els poders de l’Estat és de llarg recorregut. Però els errors de l’acció coral dels poders d’Estat encara han sigut més greus. ¿Què explica la miopia tan severa del nacionalisme espanyol? Segurament l’ús d’unes ulleres ideològiques amb una formidable capacitat de distorsió.
En el canvi del mil·lenni el nacionalisme espanyol, liderat amb fermesa per José María Aznar, va fer una interpretació molt dogmàtica de la significació de la globalització i dels seus efectes sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Aznar va creure que la fortalesa de l’Estat permetia imposar una concepció unitarista d’Espanya, i que era procedent "tancar l’Estat de les autonomies". El resultat d’aquella aposta política ha sigut catastròfic. Bàsicament perquè el que explica la profunditat del conflicte entre la societat catalana i el nacionalisme espanyol remet a causes estructurals. En aquest text em limitaré a apuntar-ne cinc: 1) Els efectes econòmics i culturals dels processos de globalització i la crisi de les identitats nacionals i dels estats nació; 2) La crisi de les democràcies liberals; 3) La crisi del règim del 78; 4) La crisi del projecte europeu; i 5) La construcció d’una nova hegemonia ideològica, cultural i política a Catalunya.
Un projecte inclusiu
La confluència d’aquests factors i la ruptura unilateral del pacte constitucional que va suposar la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 van donar forma a una crisi d’Estat al Regne d’Espanya. Mentrestant, en la societat catalana es va obrir pas la convicció que l’esquema autonòmic havia caducat, i que sense les eines pròpies d’un estat propi no es poden garantir polítiques robustes d’equitat o la continuïtat d’una cultura catalana internament diversa. La societat catalana necessita definir un projecte compartit i inclusiu; no un projecte identitari. Una identitat de projecte concebuda des de la diversitat constitutiva de la nació.
Partint d’aquesta convicció, a Catalunya ha pres forma una cultura política republicana que assumeix la necessitat de materialitzar la ruptura democràtica que no va ser possible en la sortida del franquisme. Una ruptura democràtica que culminaria un procésd’apoderament social i democràtic que va començar a prendre forma a començaments dels anys 60 del segle passat i que, amb alts i baixos, ha tingut continuïtat fins ara. Una vegada comprovat i assumit que l’Estat espanyol es nega a assumir les funcions d’estatalitat cultural, política i econòmica que la societat catalana necessita en el context de la globalització, només queda apostar per l’estatalitat catalana; treballar per fer possible la república catalana.
Ara bé, la culminació d’aquest procés d’apoderament democràtic ha de tenir en compte cinc criteris bàsics: 1) La sortida al conflicte democràtic entre el republicanisme català i l’Estat espanyol no serà unilateral, serà dialogada, negociada i multilateral; 2) Fer efectiva la ciutat-república catalana significa fer l’Estat des de la nació real i no forçar la uniformitat de la nació des de l’Estat; 3) La construcció d’un nou Estat radicalment democràtic requereix unes hegemonies culturals i polítiques que van més enllà del 51% que es necessita per guanyar un referèndum; 4) Fer possible aquesta sòlida hegemonia republicana exigeix prioritzar les polítiques culturals i socials, i 5) S’ha d’explicar millor que l’obertura republicana catalana no va contra Espanya. Al contrari, significa més integració en el context europeu, i en un món d’interdependències creixents.
