Fellons, traïdors i rufians

El parlamentarisme espanyol (i català) de les últimes dècades no ha brillat particularment pel seu verb versallesc, ni per la sorna elegant i descarnada que fraseja la política britànica. No, per a alguns dels nostres líders les paraules no són dagues acerades de punyents arguments, sinó rovellades motoserres xopes de sang de l’adversari.

Va intent el de l’hermeneuta monclovita que va bussejar al diccionari de sinònims a la recerca d’una paraula buida que acontentés el Govern independentista sense irritar la patriòtica ramat: coordinador, mediador, notari, facilitador... i així, fins a arribar a “relator”.

Relator d’un diàleg entre partits catalans encara orfe de relat, ja que no s’entreveu el punt de fuga en què puguin convergir el dret a l’autodeterminació d’uns i la defensa de la Constitució dels altres. Ara bé, la pugna que fa un any es dirimia mitjançant querelles criminals i ordres de presó se substancia avui en disquisicions terminològiques. Hem avançat una mica.

La diplomàcia, concebuda com a vacuna dels conflictes, precisa de l’ambigüitat polisèmica per acostar actituds antagòniques. Però tal subtilesa demana complicitat i discreció recíproques, una quimera del tot inabastable sota l’imperi de Twitter i la dictadura del dúplex televisiu.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Dimecres, mentre uns fullejaven diccionaris per salvar el coll, d’altres cridaven a prendre els carrers per enderrocar el president “il·legítim i traïdor”,l’“okupa” de la Moncloa, el “traïdor” de la pàtria. Quan Vox va voler proferir els seus propis improperis, el PP i Cs ja havien esgotat les existències. A la plaça de Colón de Madrid, sota la immensa ‘rojigualda’ que va hissar José María Aznar, Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal batallaran diumenge per erigir-se en el Juan Guaidó espanyol davant el ‘maduro’ Pedro Sánchez.

Dialogar, de covards

Fellons, traïdors, rufians... El novel·lista Arturo Pérez-Reverte emergeix com el veritable relator d’aquest temps de soroll i fúria, en què massa polítics, convençuts que dialogar és de covards, prefereixen batre’s en duel que buscar solucions.