De Proust a Houellebecq

He tornat a llegirProust, que havia llegit per primera vegada amb 18 anys i que, com ja he dit en alguna ocasió, em va canviar la vida. Les llistes que fem els autors de nostres 10 o 20 o 30 llibres favorits són sempre una mica tramposes: estimem un sol llibre en la nostra vida, i això si tenim sort.

Aquest únic llibre és el que ens empeny a llegir els següents, però hi ha sempre un llibre fundacional, de la mateixa manera que hi ha un amor fundacional: l’amor de la nostra vida. Malgrat que després, al llarg de la nostra existència, puguem estimar moltes persones. Tot i que tampoc tantes. I no alhora, és clar, amb cert ordre.

També els que afirmen tenir més de cinc amics, o de dos, s’autoenganyen una mica. Dins de tot em sembla quel’amor sentimental és més fiable, les traïcions més clares i més netes.

És vital que els nens i els joves llegeixin

Proust va eixamplar la meva mirada davant del món (que els grans autors retraten i alhora creen un món és un tòpic mil vegades repetit però cert) i em va ajudar a acceptar-me a mi mateixa. Per això és tan vital que els nens i els joves llegeixin, no només perquè siguin més oberts i tolerants amb el proïsme, perquè ho siguin amb si mateixos.

Vaig descobrir amb Proust, per exemple, i tot i que sembli una fotesa no ho és, que era acceptable interessar-se per la roba que un portava posada, quel’elegància  podia ser un tema important, o almenys no vergonyant. A la meva llar culta, intel·lectual i burgesa, la moda es considerava una frivolitat i una pèrdua de temps. Vaig tardar anys a convèncer la meva mare que anar a comprar podia ser divertit i quan temps després em vaig posar a escriure un blog de moda, un dia, després de dir-me que li agradava molt, va afegir: “Bé, ara que ja has passat dos anys parlant de bosses, et podries posar a parlar de coses importants”. Però Proust ja m’havia dit que estava bé parlar de bosses o del que em donés la gana.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Divendres estava començant a llegir el sisè dels set volums que té 'A la recerca del temps perdut’ (2.400 pàgines en l’edició de Gallimard en un sol volum, 4.000 i escaig en l’edició dividida) quan em va arribar un exemplar de 'Serotonina', l’última novel·la de Michel Houellebecq. De sobte, vaig tenir unes ganes terribles de llegir Houellebecq. Es podria considerar que Houellebecq és l’oposat a Proust però seria un error, tots dos tenen en comú una cosa importantíssima per a tot escriptor que no sigui un geni (Proust ho és): la intel·ligència.

Proust pensa i analitza amb summe detall mentre que Houellebecq ha decidit dir el primer, o més aviat el segon, que li passa pel cap, però com que és divertit, honest i malvat, funciona. Perquè no només de Proust viu l’home.