17 febr 2020

Anar al contingut

Al contraatac

¡Ui, perdó!

CRISTINA QUICLER

¡Ui, perdó!

Carles Francino

A l'imperi dels ofesos i moralistes hi militen tribus de tots els colors, és una cosa transversal i gairebé infinita, com l'estupidesa

Es diu Rocío Ruiz, és la nova consellera d’Igualtat, Polítiques Socials i Conciliació de la Junta d’Andalusia, i no li agraden les processons de Setmana Santa. No només això, les considera “un espectacle tenebrós rescatat de la història medieval” i “una desfilada de vanitat i populisme cultural ranci, amb els grans homes inflats d’autoestima pietosa a punt de rebentar; especialistes a maquillar les seves ombres ocultes rere una cucurulla”.

Queda clar que molt partidària de les processons no és. Jo, tampoc sincerament. Ni dels Sanfermines, ni de les Falles, ni de la Tomatina de Bunyol, ni de la batalla del vi d’Haro; i la sardana tampoc em commou especialment. Però no crec que hagi de demanar perdó per això, ¿veritat? ¿O sí?.

Intolerants a la política, l’humor i la cultura 

Espero –i desitjo– que ningú enviï missatges a la cadena SER exigint que prescindeixin dels meus serveis perquè s’hagin sentit ofesos... Però tampoc ho descartaria. Perquè vivim a l’imperi dels ofesos; són ells –i elles– que van intentant retallar les nostres ales, guiar les nostres vides, i em temo que ho estan aconseguint.
La consellera andalusa, que  va escriure aquest article fa cinc anys, ha hagut de sortir ara corrents a demanar disculpes perquè Vox ja havia anat a buscar l’enfrontament al crit de: “¡Ja n’hi ha prou d’insultar la identitat i les tradicions amb els diners de tots els andalusos!”. Salvant el petit detall que, quan va publicar aquesta reflexió, Rocío Ruiz treballava a un institut de Huelva, no crec que ens hàgim de quedar només que els dirigents de Vox són una miqueta intolerants, que ho són.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L’imperi dels ofesos no estén els seus tentacles únicament a la política, ja ho envaeix pràcticament tot: des de l’humor  fins a la cultura, passant per les converses més banals. L’altre dia, Pablo Carbonell també va haver de disculpar-se per haver dit a televisió que seria “un miracle” que el nen de Totalán, Julen, fos rescatat amb vida. ¿A què o a qui va poder ofendre amb aquestes paraules? No ho sé, crec que ens ha picat un virus inquisitorial que ha sembrat l’aire d’ira i de mala llet.

També crec que la turboautopista de comunicació que suposen les xarxes socials ha jugat un paper decisiu en aquest enverinament; tot i que tampoc ho vull dir gaire alt perquè algun amic ja m’ha esbroncat per desitjar que les coses fossin com abans. No és exactament així, ja en parlaré amb ell, però sí: trobo a faltar la llibertat, la naturalitat i la falta de prejudicis d’altres èpoques per expressar lliurement el que un pensa.

I el pitjor és que en aquest imperi d’ofesos i moralistes hi militen tribus de tots els colors. És una cosa transversal i gairebé infinita: com l’estupidesa.